El malestar

Hi ha dues actituds que, laboralment, em tenen molt intrigat en els temps que corren. Una d’elles és no mirar a la cara quan et parlen; i una altra és no donar la cara, que podria ser una altra manera de dir el mateix. No saber donar la cara i fer-la donar a algú altre, per dir-ho ras i curt, és quelcom terrible. Una pernoctada deriva.

Actualment tinc la sensació que moltes de les causes i conseqüències de tota aquesta crisi s’està enduent, de manera injusta, una quantitat d’audàcia amb ella que fa estremir. No ho dic per mi, quedi això clar, que si no és com si estigués fent un martiri estranyista. Em fa l'efecte que hi ha un terreny abonat per tal que es confonguin termes, es tensin o s'extremin les relacions, i finalment això fa que les possibilitats d'usar el llenguatge amb perversió, o amb lucidesa, siguin cada vegada més àmplies.

Freud diu, al seu rutilant El malestar en la civilització (recentment traduït amb aquest títol a la gironina i molt recomanable Papers amb Acent, tot i que aquesta traducció que hi ha aquí és escadusserament meva, de l'edició d'Aianza):

“Cal esperar que a poc a poc aconseguirem imposar a la nostra cultura modificacions que satisfacin millor les nostres necessitats i que escapin a aquelles crítiques. Però potser convingui que ens familiaritzem també amb la idea que existeixen dificultats inherents a l’essència mateixa de la cultura i inaccessibles a qualsevol intent de reforma. A més a més de la necessària limitació instintual que ja estem disposats a acceptar, ens amenaça el perill d’un estat de que podríem anomenar “misèria psicològica de les masses”. Aquest perill és més imminent quan les forces socials de cohesió consisteixen primordialment en identificacions mútues entre els individus d’un grup, mentre que els personatges dirigents no assumeixen el paper important que haurien de dur a terme en la formació de la massa”.

Perseveréssim.