dijous, 28 d’abril de 2011

L'arbre, la fusta (i el bosc)

"Vaig errívol per una terra de boscos. Els arbres que m’acompanyen es precipiten pels fondals, escalen pendents, s’estenen pels pujols i les valls. Proporcionen un perfil dolcíssim, feliç, al paisatge. L’arbre és com un vestit: ens distreu de l’aventura massa tràgica i abrupta de la terra. Sota el mantell verd desapareixen els elements geològics més impúdicament expressionistes. Es tapa una falla; es dissimula una torrentera vehement; un abisme patètic, cruel amb la seva al·lusió elementala ple aire, s’amaga cobert de branques i de fulles, de matolls que arrelaven porfidiosament en els llocs més insospitats. És el triomf d’una altra vida sobre la vida més inerta dels elements minerals. Mai no se m’ha acudit pensar en els boscos com si es tractés d’una esporàdica floració de caràcter salvatge. Més aviat hi veig com una voluntat intel·ligent de domini.

L’arbre, al capdavall, com tot el que pertany al regne vegetal, és allò que ens pot donar una idea més clara d’un desenvolupament orgànic. Si es vol comprendre el procés meravellós i precís de la viada orgànica és més lògic recórrer a una planta que a un animal qualsevol. Els animals posseeixen una capacitat de moviment que ens distreu del compassat treball de l’organisme. Tenen una expressió massa contundent que ofega la presència d’aquella cosa remotíssima i secreta que ens fa respirar i viure. Actuen per impulsos fluctuants, difícils de reduir a categories vitals estrictes. Les plantes, en canvi, no fan cap altra cosa que néixer, créixer i multiplicar-se. Romanen sempre en el mateix lloc, oferint-se en espectacle, en una pau sense nosa. Una flor, en definitiva, és immutable. Quan nosaltres busquem una imatge dels nostres estats anímics més ordenats, més simplement vivents, acudim fatalment al regne vegetal. Una dona és madura com un fruit, vincladissa com un jonc, riallera com una flor. Les imatges a base d’animals ens serveixen per introduir-nos en un món on tenen més paper la sorpresa, la fantasia o la caricatura. Les pedres, les utilitzem per suggerir idees més grandiloqüents que ens transcendeixen, al·lusions a la immortalitat o al destí. Només les plantes ens produeixen una sensació de suavitat o d’assossec. [···]

La fusta és la base de la decoració de la casa. A desgrat d’una sèrie d’operacions successives que poden alterar el color i la presència primitiva, roman sempre una última al·lusió que ens acompanya. No és el mateix asseure’s per menjar davant d’una taula de pi o davant d’una taula de roure. Qualsevol fusta ens porta a afinitats espirituals diferents. El cavaller majestuós i solitari s’asseia en una fosca poltrona de roure; la dama fràgil i llanguent exigeix la finor de la caoba amb marqueteria de palissandre. La fusta mainpulada per la mà de l’home arriba a un altre vida.Ni cal dir quan, sense motius utilitaris de cap mena, recull el nostre somni. Talles, gravats al boix, un treball d’art i que posa a prova la nostra capacitat creativa.

Durant segles, tota la civilització tenia el suport de la fusta. Els artistes medievals pinten sobre els retaules, la impremta popularitza l’art del gravat. Els bons burgesos del Renaixement,amb el seu amor a la casa, atorguen a la fusta una importància definitiva. En el castell medieval predominen les pedres i el tapís. En les estances burgeses se substitueix aquesta presència imponent amb la companyia més immediata i sensual dels frisos i paraments de fusta. El nom de Dürer podria servir-nos de símbol. Tota la seva obra smbla impregnada d’aquesta olor de fusta que va estimar tant, l’última escomesa del bosc sobre la nostra vida. Arribem a la fusió de dos termes que ens podrien semblar contradictoris. Arbre i fusta, la mateixa font de somni i fantasia per a una lliçó perdurable de les coses."
 
Joan Teixidor, a Tot apuntat, Barcelona: Destino, 1985.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada