Un home sol (una altra vegada)

Què cal per tal que un relat sigui versemblant? Segurament cal només creure-se’l, però com que això és quasi equivalent a no dir res, diré que d’entre les abstraccions que poden enumerar-se n’hi hauria tres de molt clares, en bona part sinònimes les unes de les altres: passió, entrega, dedicació. L’espurna de la passió encén el miratge que fa que allò arribi, algun dia, en algun moment, a ser versemblant; l’entrega fa que el relat prengui un cos cada vegada més semblant a l’ideal apassionat del principi; i finalment la dedicació fa que l’espurna apassionada es converteixi en la flama que anirà flamejant allà on es projecti.

Código fuente és el títol de la nova pel·lícula de Duncan Jones -el fill de David Bowie. Mister Jones ja va fer-ho amb Moon, i ho aconsegueix novament amb aquesta Source code: fer sentir a l’espectador implicat amb la missió que ha de dur a terme el protagonista de la pel·lícula. En el primer cas, la capacitat per fer sentir a l’espectador la soledat existencialista de l’astronauta davant la immensitat de l’univers no passava tant per la confrontació de l’home amb el que el rodeja, com per la sensació (terrible) d’estar lluitant contra el no res. L’entropia interna, més que no pas l’externa.

Source code, de la qual és necessari no desvetllar cap detall perquè tot podria ser pres com a spoiler, té una estructura aparentment repetitiva, i el relat progressa d’una manera insòlita, en un joc temporal molt ben trobat. En aquesta ocasió l’heroi, el suposat heroi, el personatge encarnat per Jake Gyllenhaal, té també una missió, i aquesta missió és la que explica la pel·lícula.

Potser per l’argument i pel final podrà dir-se que la pel·lícula és freda i artificial, però és que en el fons no deixa de ser un enorme artifici el que proposa Duncan Jones, no la vida en si mateixa. I malgrat això, la versemblança de tot el que ocorre a Source Code és, com a mínim, genuïna, i no cau mai en l'asèpsia.  

http://www.youtube.com/watch?v=BtCpttsZiys