dimarts, 24 de maig de 2011

Triomfar o no

Una escriptora veïna del barri em deia un dia que ella no havia triomfat. M’ho deia com qui resol un problema, com qui s’exclou de la vida i fa un raonament definitiu i mortuori. No era una cosa secreta, d’altra banda, perquè ho explicava al seu blog -blog que en el seu moment va ser per mi una casa hospitalària on travessar desert encès.

Hi ha, sens dubte, una dèria constant pel triomf; una dèria que preval i prevaldrà. Operació triomf. Triomfar per sobre de tot, sense saber en el fons què vol dir exactament triomfar. El triomf és cosa delicada, un sentiment realment introspectiu. Consti que no parlo de relativismes, ni de tòpics. Ja ens els sabem.

El triomf i el fracàs tenen alguna cosa a veure amb una certa actitud vital. Pot sonar a tòpic, però realment és així. Passar lliscant per la vida, per exemple, és un fracàs terrible. No em refereixo tant a passar desaparcebut -que per alguns, d’altra banda, podria ser un èxit, segons com i tenint en compte els possibles contextos, depenent de la situació- com de no ser-hi tot quan es fan les coses. Sigui quina sigui la matèria del contingut, per dir-ho de manera quasi heideggeriana, allò que s'està fent, no hi ha altra manera que no lliscar. Prendre's-ho seriosament. El contrari constitueix, sempre i cada vegada que ho experimentem, un fracàs. I és desagradable.

Al cap i a la fi, l’èxit és sempre una convicció. I si s’ha entès alguna cosa del que he dit, ho consideraré un èxit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada