dimecres, 22 de juny de 2011

"Make my day"

L’esdeveniment cinematogràfic sense parangó que s’està duent a terme al cinema Urgell de Barcelona, 'Phenomena Ultimate Experience', va oferir, dijous passat, al pantallàs d’aquesta sala, dues pel·lícules personalíssimes que, posades juntes, conformaven un díptic molt suggerent al voltant del thriller nord-americà dels setanta. O una manera particular de tractar-lo.

Va obrir foc la criticadíssima en el seu moment Dirty Harry (1971), primera de les incursions cinematogràfiques de l’inspector Harry Callahan -el personatge amb què probablement molts recordin Clint Eastwood per sempre més. Lacònic però procaç, Harry Callahan és un policia de San Francisco amb els seus propis mètodes: els de la justícia directa. Proper a les lleis del far west, sens dubte, Harry Callahan / Clint Eastwood es posava a les ordres de l’infravalorat Don Siegel (1912-1991) per escenificar, en una San Francisco icònica, la lluita de l’inspector contra la violència psicopàtica del personatge encarnat per Andrew Robinson, Scorpio -recreat, tot plegat, en les vicissituds criminològiques que va perpetrar Zodiac, i que anys més tard filmaria també David Fincher a la pel·lícula homònima. Aquell mateix 1971, per cert, Eastwood s’estrenava com a director amb la hitchcockiana Play Misty For Me (1971), i encarnava, també, com actor, a un soldat unionista tancat a un casalot de dones confederades, a la gòtica i opressiva The Beguiled (El seductor): una autèntica exploració del cos de l’Amèrica profunda, del mateix Siegel.

En el cas de Travis Bickle -famosíssima escena davant del mirall, “are you talking to me?”, inclosa- ressona l’eco d’una frustració. A Taxi driver (1976), el taxista insomne que viu en i de la seva pròpia soledat, recorre els carrers de Nova York al volant, buscant una manera de fer justícia. Per fer-la, però, sembla que haurà de saltar-se segons quines lleis. Un taxista amb insomni, doncs, rebutjat per la societat, recorrent els carrers d’una Nova York en eclosió multirracial, durant els setanta, que intenta seduir una militant del partit polític del que sembla que serà el nou president dels Estats Units. Això és el que necessita Martin Scorsese (1942), amb el guió -al·lucinant, brillantíssim guió- de Paul Schrader per construir un drama urbà en què la violència eclosiona al final però no deixa d’estar present a la pantalla, i a la retina, en cap moment.

Tant Dirty Harry com Taxi Driver duen a terme una reflexió al voltant de la violència, i un qüestionament de les funcions eminentment adiposes de la burocràcia. Al cap i a la fi, els personatges que encarnen Clint Eastwood i Robert de Niro -amb una perícia difícil de superar, per cert- són cowboys urbans a la recerca d’una justícia més semblant als codis naturals del far west que als codis civils de la metròpolis. Harry, sens dubte, aconsegueix el que tot espectador ha desitjat en algun momen: saltar-se els processos burocràtics. I Travis Bickle, a banda d’ entrar en un procés psicòtic pel rebuig social a què es veu abocat, té una pulsió molt clara: fer justícia. Tant l’un com l’altre són personatges que fan prevaldre un cert sentit -subjectiu i molt absolut, desorbitat, sense matisos- de la justícia per sobre de la llei.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada