dimarts, 2 d’agost de 2011

Once Upon a Time in a Train

Els primers quinze minuts de la pel·lícula Once Upon a Time in the West (1968), l’homenatge definitiu de Sergio Leone al món del western, són antològics: eloqüents, apassionants, lacònics i lents al mateix temps, defineixen l’esperit que acompanyarà tot el metratge, i al qual, de fet, el mateix Leone ens tenia advertits amb la seva trilogia del dòl·lar. No en va, es tracta de la seqüència de crèdits inicials més llarga de la història del cinema. Leone va reunir, durant un viatge a Texas, Arizona i Utah, més de 150 volums amb materials d’investigació i fotografies per la pel·lícula, passant molt de temps als Arxius del Ferrocarril americà, investigant la història de la construcció de les línies transcontinentals als Estats Units.

Gran part de l’acció de la pel·lícula -una història de venjances, traïcions, encontres i desencontres que persisteixen en combinar d’una manera inèdita l’aire tràgic amb un cert sentit de la comicitat en els moments de màxima tensió, segons com- transcorre dins el tren, o al voltant del tren, o des del tren. Sovint, com més espectacular i manifestament transcendent sigui l’argument o la factura d’una pel·lícula, més a la superfície es quedarà.

De vegades, els experiments tècnics, encara que sigui a partir dels arguments més esgotats, poden arribar a tenir efectes miraculosos en la retina de l’espectador: una síntesi final plena de significats. No es tracta tant de ser original o buscar coses noves que vagin més enllà, potser, com de produir un artefacte capaç de provocar que la mirada de l’espectador vagi més enllà.




La que es considera la primera pel·lícula en la història del cinema nord-americà és eloqüent en aquest sentit: The Great Robbery Train, del 1903, conté, turgents, els elements que després desenvoluparan grans cineastes -des del western clàssic als bastards de Quentin Tarantino passant pels gàngsters d’Scorsese, si cal que ens posem elíptics i una mica hiperbòlics, va. Moviment, conflicte -en forma de tiroteig-, engany i posterior ajustament de comptes.

Once Upon a Time in the West és un western de l’alçada d’un campanar, i bé podria ser inscrit en el sintagma “la gran obra americana” -quasi el gran poema americà, en aquest cas, si se’m permet-, sens dubte una de les troballes més apassionants de la història cultural recent, que generen gran quantitat d’obres més que recomanables. Amb ell, Sergio Leone podia deixar enrere la frontera del western, i dedicar-se a l’altra frontera nord-americana que li va interessar: la dels gàngsters. Anys més tard, filmaria Once Upon a Time in America (1984) un altre poema -urbà, en aquest cas- que retratava l’ascensió i caiguda de dos amics de la infància en un món -el de la delinqüència de les bandes de gàngsters- marcat per la desconfiança i el perill constant.
El díptic Kill Bill (2003; 2004), del sempre sorprenent Quentin Tarantino -un autèntic hereu de l’esperit de Leone, des de la mateixa ascendència italiana a un cert sentit de consciència temàtica americana- està dedicada a Charles Bronson, que té un paper estelar a la pel·lícula de Leone. Hi ha una continuïtat locomotiva, dins una part del cinema americà, que viatja en tren al so d’una harmònica solipsista. El cinema americà és aquest tren que va de la primera pel·lícula existent, en blanc i negre, a les imatges de Sergio Leone a Once Upon a Time in the West, l’any 1968. I no ha deixat mai d’avançar.

1 comentari:

  1. Turgència, entusiasme, cinema i western! Salutacions des dels boscos serbis

    ResponElimina