dimarts, 30 d’agost de 2011

Súper sèrie B o la poètica de l’accident

“El camí de l’excés condueix al palau de la saviesa”
William Blake


Al·lucinacions cinèfiles


Crec sincerament que els tòpics estan infravalorats. De vegades veig esforços inhumans per ser originals que es queden en una superfície desagradable i molt poc atractiva, i en canvi llegeixo i veig pel·lícules amb altes dosis de simplicitat argumental que em deixen del tot estupefacte. Tot sovint els experiments tècnics, encara que sigui a partir dels arguments més esgotats, poden arribar a tenir efectes miraculosos en la retina de l’espectador: una síntesi final plena de significats. No es tracta tant de ser original o buscar coses noves que vagin més enllà, segurament, com de produir un artefacte capaç de provocar que sigui la mirada de l’espectador la que arribi a altres espais.

Curiosament, les imatges de Súper 8 que més emocionen són les que apareixen projectades en un suport més rudimentari durant el metratge. Escenes quotidianes gravades en un format que contrasta amb les escenes impacants, mastodòntiques, plenes d’efectes especials al més pur estil Lost, i que constitueixen un dels múltiples exercicis de compensació narrativa que conforma la pel·lícula. És molt probable que la nova pel·lícula de J. J. Abrams -no oblidem que Lost és una sèrie de vàries temporades i Super 8 una pel·lícula d’un parell d’hores- sigui criticada per diversos motius. Em fa l’efecte, justament, que rebrà crítiques, sobretot, per part dels moderns que van crèixer amb els incisi relativament indies d’Steven Spielberg i que el veneren per això, però el critiquen per la seva integració al Hollywood més evident: ell és Hollywood i Hollywood és ell.

Super 8 és una obra mestra de sèrie B; un homenatge, un joc, una flama. Produïda per Spielberg i clarament arrelada a les pel·lícules de nens que s’enfronten a un altre ignot i temible com en els casos d’E.T., Stand By Me o The Goonies -a les quals no deixa de ser inevitablement comparada- Super 8 s’erigeix en la nova pel·lícula de nens que d’aquí a un temps es recordarà i els adolescents d’ara podran citar com la seva pel·lícula fetitxe, aquella que els va fer somiar en la possibilitat de contemplar certs aspectes de la vida d’una altra manera gràcies a la força d’aquest artefacte infinit anomenat cinema.

La pel·lícula té tics i tòpics per partida doble: d’una banda els de les històries d’adolescents que s’enfronten a allò desconegut -una ironia necessària per compensar tanta catàstrofe, en aquest cas; la microhistòria d’amor; els conflictes familiars...- i de l’altra, té també els tics i els tòpics d’Abrams / Lost -una fuga musical d’incerteses que no es resolen fins molt al final; la poètica de l’accident com a catalitzador de diversos traumes anteriors i posteriors; l’espectacularitat dels efectes especials cominada amb una espectacularitat emocional... És per això, per la grandiositat del que suposa Super 8, que el relat, segurament, acaba incloent no una, no, dues històries paternofilials conflictives unides -o separades- per un accident que transita la vida dels personatges durant tot el metratge fins a una catarsi final.


Com una maqueta

Mitjançant un ús lúcid i brillant dels plans oblicus i els plans panoràmics, combinats amb primers plans que retraten la innocència i el valor dels nens de la pel·lícula, Super 8 és un artefacte inesgotale: l’alçat de les maquetes que feia Spielberg al principi de la seva carrera, i l’alçat de la maqueta que els nens de la pel·lícula s’entesten a rodar, aliens al que passa al seu voltant -la maqueta que Joe -un nen hitchcockià- vol fer i que provoca que la resta s’hi vagin comprometent. El curtmetratge que roden els nens, doncs, bé podria ser la versió minimalista del que està plantejant Abrams: la història dels tòpics i, tot i això, la capacitat per seguir fent del cinema una font de significats. Fent ús de la seva particular poètica de l’accident i aquesta obsessió per desenvolupar trames ignotes que fan entrar l’espectador en un estat d’incertesa permanent, Super 8 es retroalimenta i reneix en tot moment.


Bigger than life

Vindran ordes d’intel·lectuals; els amants de l’art i l’assaig no podran entendre-la; els apocalíptics asseguraran que no té res a veure amb les pel·lícules que Spielberg feia en els seus inicis. Super 8 és un homenatge a un sentiment -abstracte homenatge, d’acord. Una pel·lícula romàntica -i per tant excessiva-, cinèfila, plena de fe i de bellesa. De què va? És igual. És grandiosa.

1 comentari:

  1. Vagi per davant que a mi Super 8 no em va desagradar gaire, de fet li vaig posar un 6 al filmaffinity.

    No em va agradar el desequil·libri de forces que planteja la pel·licula: per un costat tenim els cinc nens, per un altre l'exèrcit i després tenim un súper alien. Això fa que els nens, per molt espavilats que siguin, no puguin fer gaire més que ser espectadors del que passa i, de fet, la seva interacció amb la trama principal és superficial i capriciosa (presencien l'accident de tren i graven per casualitat l'alien. Al desenllaç sí que hi prenen part, però és just en els últims minuts de la pel·li). Per suplir l'aventura que no tenen els nens, es dóna pes als conflictes familiars i a l'incipient amor que neix entre el nen i la nena protagonistes, que no estan malament, podríem haver tingut un melodrama més o menys entranyable, però, reconeixem-ho, tòpic.

    I com que jo sóc dels que infravaloren els tòpics, no puc dir que Super 8 m'hagi encantat.

    Un detall: durant la pel·li, la música m'anava recordant tota l'estona a divereses melodies de Pesadilla antes de Navidad, de fet vaig tornar a casa enfadat amb el Danny Elfman, què poc original! Doncs resulta que el compositor era un altre (Michael Giacchino)!

    Enhorabona pel bloc!

    ResponElimina