dimecres, 23 de novembre de 2011

Ester / Barthes

“Buscar un tumba en un cementerio es parecido a buscar un rostro desconocido entre la multitud. Ambas actividades generan en nosotros una misma manera de ver y de estar: a cierta distancia, cada persona podría ser lo que nos espera; cualquier tumba, la que buscamos. [···] Para encontras la tumba que buscamos, la inscripción definitiva, es preciso examinar con detenimiento las várices del mármol; para dar con el rostro del extraño, comparar nuestras expectativas del perfil imaginado con la variedad de narices, barbas y frentes que tenemos delante; hay que leer las miradas de los desconocidos como se lee un epitafio, hasta encontrar la insignia precisa, el “sí soy yo” lapidario del muerto que nos espera.” Valeria Luiselli, Papeles falsos



Fa dies que l'Ester i jo ens truquem i no ens trobem. L'Ester i jo, al llarg de la nostra relació, ja ho hem tingut, això. Ens busquem, ens truquem, ens deixem missatges i ens escrivim mails, i quan finalment ocorre que ens trobem, el recorregut, l'embranzida, ha estat tan ple de petites expectatives que la trobada suscita un cert esclat.

Quan penso en l'Ester penso en tantes coses que costa sintetitzar-les en una sola entrada a aquest blog. Penso en les platges de Normandia i en Roland Barthes; penso en Stanislas, en John Ford i en els crits de celebració davant d’allò que crea expectatives; penso en la confessió de la María Zambrano i en l’autobiografia de Chesterton; en els vaixells que descarregaven llibres als ports dels Països Baixos al segle XVII, en els grups britànics dels anys setanta i vuitanta. I llavors torno a pensar en la figura afable i alhora perillosa de Roland Barthes. Penso en les corbes d’Astúries de després de dinar, sota un sol de justícia, en les obres de teatre d’Oscar Wilde, i en una mirada una mica perduda que vaig veure-li un dia als afores d’un hospital de Sabadell. I torna Roland Barthes.

Però si una cosa penso quan penso en ella, per sobre de tot això, aglutinant-les, probablement, és en la perseverança i la capacitat per superar-se. Quan veig l’Ester, ara, ja, sempre, penso en la força que li vaig veure reflectida als ulls fa un any i mig, quan tot i tothom semblava decidit a fer-li la traveta de totes les maneres possibles, i ella saltava sense parar i sense saber cap a on saltava. Penso en la perseverança i la tenacitat, la capacitat per usar el sentit comú com ningú l’usa -i això que l’acusen sovint d’exagerada- i la possibilitat d’establir un diàleg quotidià enmig d’una atmosfera dramàtica i plena d’afectació. Ella ha après això ('tonight I'm gonna bury that horse in the ground'). I jo, en gran part, ho he après amb ella, observant-la de lluny, admirant-la d’a prop.

Potser justament això, jo que el conec tan poc, i ella que n’és experta, és una de les coses que el crític literari Roland Barthes va intentar amb l’escriptura al llarg de la seva vida: esclatar els aspectes fins al moment menys estudiats i fer-ne teoria literària, fent-ne així literatura. L’etiqueta de crític literari, tal i com l’entenem, no li fa tot l’honor a Barthes; una personalitat de la seva alçada intel·lectual mereixeria un altre distintiu. No ho dic perquè la crítica literària sigui una disciplina directament devaluada, minoritària, sinó perquè ningú sap ben be què és i és un d’aquells terrenys una mica trillats on ben bé qualsevol pot entrar-hi a tirar-s’hi quatre pets i quedar-se tan a gust.

Cavant a la santa viquipèdia, trobo això : ‘les barthes de l'Adour (du gascon barta: broussailles dans un bas-fond humide) sont les prairies marécageuses du fleuve Adour’. De manera que el mot francès ‘barthes’ -suposo que tu, això, Ester, ja ho sabies- prové del dialecte gascó, dins el vocabuari del qual ‘barta’ vindria a significar ‘mala herba que creix als baixos fons humits’. Un concepte d’un significat al·legòric innegable si parlem dels textos de Roland Barthes. Com si del rostoll dels camps on ha de ressorgir la collita es tractés, la barta -catalanitzem-ho, va, a la brava- és el lloc on creixen les herbes incòmodes, un lloc humit i a penes invisibles on, tot i aquesta invisibilitat, creix la natura.

Aquest estiu amb uns amics vam fer un viatge al nord d’Espanya. Només vam sortir del que seria estrictament la Península per endinsar-nos, en un capvespre d’allò més ignot i significatiu, a la petita localitat d’Urt. Urt, on vam acostar-nos improvisadament, de fet, i on vam dur a terme, per cert, el visionat d’un partit del Barça -un dels anomenats clàssics de la Súpercopa- més surrealista que mai he dut a terme -sobre una taula de ping pong, a un càmping : un visionat barthesià?-, és un poble molt petit. Vam anar a Urt amb un objectiu concret: visitar la tomba de Roland Barthes. De fet vam canviar la ruta exclusivament amb aquest motiu. Pel que sembla, Barthes hi passava molts estius, i de fet encara hi viu un germanastre. A Roland Barthes par Roland Barthes, l’escriptor hi explica, pel que fa a aquestes seves estades a la petita localitat: «Le délice de ces matinées à U.: le soleil, la maison, les roses, le silence, la musique, le café, le travail, la quiétude insexuelle, la vacance des agressions…». Vam arribar-hi cap a les sis, posem, i vam estar un parell d’hores fent el flâneur, si és que un pot fer el flâneur a un lloc com Urt. Vam preguntar a tot aquell que es creuava en el nostre pas, vam picar a portes, vam entrar als tres cementiris del poble buscant la seva tomba...



Potser correspon a algú amb la capacitat sinàptica, delicada, sensible i intel·ligent com la meva amiga Ester retre homenatge a Roland Barthes, algú que, de manera més contundent del que pot semblar, mà invisible, com una ona de propagació intel·lectual inaudita, va influenciar en tantes persones. Una herència invisible, com les lletres de la seva tomba, quasi esborrades del tot, com els arbustos dels baixos fons humids, com una biblioteca tancada en un poble petitíssim del sud de França que ningú visita mai.

Vam passar-hi la nit.

La meva amiga Ester no se n’adona, però en un moment donat tot aquest fons serà, novament, dut a una superfície legible, hàbil, especular i es farà justícia a tanta lucides intel·lectual. De moment, ara per ara, ella fa classes de català a un institut on no hi ha quasi cap alumne que entengui el català.

Hi va cada dia amb les classes preparades. I persevera.

La tomba de Barthes, quasi abandonada, ens persegueix.


6 comentaris:

  1. ieeah! una homenatge de justícia a aquesta gegantaaaaa! un petonàs a tots dos...

    ResponElimina
  2. Corpresa... Ara mateix em claven una agulla i em surt un torrent de vida. El teu post és un infinit de punctums de cop!

    L'últim Barthes, a partir de la síndrome de Stendhal, diu que mai s'aconsegueix arribar a parlar d'allò que s'estima. O el mateix: que el punctum és allò que ens fereix, que ens toca, i que precisament per això no ho podem posar en paraules.

    Però també l'últim Barthes, el d'Urt, el que tu escrius, troba en un altre article («Longtemps, je me suis couché de bonne heure...») la raó del seu itinerari: escriure per recordar aquells a qui estima i ha estimat.

    I jo ara quan et llegeixo tinc unes ganes turgents -per què serà?- de menjar-me les coses i escriure-les. Amb tu de la mà.

    For you, mestre: http://www.youtube.com/watch?v=Mjem3G_QsKA

    ResponElimina
  3. Quan us poseu així, amb tanta turgència.. tots dos, amb xispes als ulls... m'agafa un longtemps i m'emociono i brindo... perque mira que en sabeu d'anar per la vida !

    ResponElimina
  4. És un post emocionant! M'ha semblat com si conegués l'Ester, com si... I a més, ja saps la meva passió barthiana i per aquest Barhes pour Barthes, i si no ho sabies, ara sí ho sabràs, i m'he recordat a Lourmarin, buscant la tomba de Camus a tota castanya perquè els companys de cotxe no volien esperar i finalment va ser la Tigrídia qui va trobar-la i no jo: la tomba era sota totes les males herbes o barthes del món! La pots veure aquí http://isabelnunez-zbelnu.blogspot.com/2008/07/refugios.html
    I ara diuen que a Camus potser el va matar el KGB, que va malmetre el cotxe de Gallimard, va sortir a The Guardian

    ResponElimina
  5. Guapos... turgents!!! (exclamació no molt barthesiana, perdó…) No tinc paraules per aquest post, m’ha faltat poc per plorar... !!! I tampoc coneixia la vostra passió per veure tombes d’ànimes bessones per tot arreu... Jo també m’he passat unes quantes hores a la vida buscant-les... Tinc una bona col•lecció de fotos de tombes i uns quants projectes pendents... A veure si fem una expedició psicodèlica!!
    Audàcia i tenacitat… Bisous.

    ResponElimina
  6. Ole, ole i ole (un per cadascú dels implicats!)

    ResponElimina