L'entusiasme de la realitat

A Elena Martín Martínez: llibretera, saxofonista. Entusiasta.

L’atzar ha fet que, en les últimes setmanes, i en el marc de dos festivals als quals gairebé mai havia acudit, hagi vist dues grans peces d’art amb intencions diferents però amb un mateix batec, al capdavall: l’entusiasme.

A Sitges vaig anar-hi a veure, a banda d’una infame pel·lícula de vampiresses adolescents, dirigida per la directora de la més que digna American Psycho, un documental curiosíssim: Ressurrect Dead. En ell, un noi aficionat a dur un estil de vida alternatiu, diguem-ne, es fixava en una plantilla que algú havia deixat impresa, misteriosament, a diversos llocs dels Estats Units i de Llatinoamèrica, i on es podia llegir el següent missatge, críptic i inquietant:

TOYNBEE IDEA

IN MOVIE 2001

RESSURRECT DEAD

ON PLANET JUPITER

La pel·lícula narra el viatge obsessiu del noi que descobreix aquest fil estirable per saber qui i com es va gestar aquesta comesa, i, sobretot, per què. Resulta totalment al·lucinant comprovar que el documental, de molt baix pressupost -el director netejava cases mentre el feia i va tenir molts problemes de finançament, no cal imaginar-s’ho gaire tenint en compte l’argument, o el no argument, del metratge- aconsegueix, amb aquestes coordenades, petitíssimes coordenades, des d’aquest punt de vista reduït, més que humil, insòlit, minúscul, bastir una argamasa que aconsegueix representar alguns dels misteris més profunds de l’ésser humà. No exagero. Resurrect Dead: The Mystery of the Toynbee Tiles pot semblar una gran boutade, un nimi exercici de màgia negra, titellisme absurdista pels creients del no res, un ultraengany. No ho és. Es tracta d’un assaig sobre l’entusiasme que ja voldrien molts dels grans directors de Hollywwod: és justament a partir d’aquestes històries petites, properes als sentiments sincers dels personatges retratats -sigui quina sigui la natura d’aquests sentiments sincers-, que l’espectador pot rebre amb un impacte més intens i brutal, per directe, allò que volen expressar. La pel•lícula de Jon Foy, divertida i inquietant a parts iguals, és, a més a més de tot això, un interessant exercici cinematogràfic: es tracta d’una pel·lícula de misteri fora de camp, de fet, que enfoca l’obsessió i la recerca però en realitat està enfocant a algun lloc molt més profund i misteriós, sens dubte. Què sinó un misteri, per cert, en el qual els morts ressusciten, és el cinema en si mateix?

L’altre documental que he vist últimament, aquest en el marc de l’In-Edit, el festival de documentals de música de Barcelona, és Last Days Here. En ell assistim a la caiguda i ressurrecció de Bobby Liebling. Més aviat la ressurrecció, de fet, perquè la caiguda del cantant i líder de la banda de culte de heavy metal dels anys setanta Pentgram, feia molts anys que estava enganxat a les drogues i que vivia al soterrani de casa els seus pares abans d’aquest documental. Sean “Pellet” Pelletier, amant del heavy metal i col·leccionista, amic de Bobby, aconsegueix, a través del seu entusiasme, el que semblava absolutament impossible. I Don Argott i Demian Fenton -que ja tenien algun treball conjunt en el terreny del documental musical- hi són per gravar-ho i ensenyar-ho al món. El relat té, de fet, vàries lectures: la flama de la música com a torxa salvadora, l’ús de l’art com a teràpia redemptora, la importància de l’entusiasme com a eina per a resoldre segons quines situacions insostenibles, la superació a través de l’ultraesforç... i no deixa de ser, a més a més, un interessant document al voltant del moviment del heavy metal als anys setanta i vuitanta als Estats Units -tot i que, val a dir, aquesta és una part que a Last Days Here queda realment boicotejada per la poderosa història personal de Bobby.

Dos documentals molt americans, sens dubte. Al cap i a la fi, tant l’un com l’altre escenifiquen els dos aspectes de la societat americana que, probablement, el mateix aparell cultural americà -entusiasta ell- ha sabut aprofitar millor: d’una banda, la conspiració, l’obsessió, la capacitat per bastir castells en l’aire a partir del no res; i de l’altre, una tendència a sobreposar-se contra pronòstic: el clàssic biopic de caiguda i redempció, aquelles típiques històries -Raging Bull, del mestre Scorsese (1980); The Wrestler, de Darren Aronofsky (2008); fins i tot la primera Rocky, de John G. Avildsen (1976)- on el personatge principal és protagonista d’una ressurrecció en tota regla, quasi religiosa. L’home que persegueix les plantilles de Toynbee i el productor i amant de la música heavy en general i de la música de Pentagram en particular són portadors d’aquest entusiasme, i això és el que les fa tan properes i ompartibles per a l’espectador.

Són aquestes històries reals les que fan que prengui més sentit que mai la frase, entusiasta on les hi hagi, segons la qual la realitat sempre supera la ficció.

Algú dubta a aquestes alçades que la realitat sempre supera la ficció?