diumenge, 19 de febrer de 2012

L'autèntica perifèria autèntica

A C. M., perifèrica, divertida, cambrera, il·lustradora. I autèntica.

"Comment les foux peuvent-ils êtres fatigués?"
Le Havre, Aki Kaurismäki


Fa anys, una ex companya de l’escola que tenia moltes i molt bones idees va tenir la intenció d’organitzar una exposició a la Facultat d’Arquitectura de la UB, on estudiava, al voltant de la perifèria. El cert és que no sé si tal exposició es va arribar a fer mai, però sí sé que oferia moltes possibilitats de bones a primeres; per poc que ens hi poséssim, des del punt de vista justament arquitectònic, purament artístic o simplement literari, un podia entusiasmar-s’hi de seguida. Què millor, a més a més, que fer-la a una facultat situada -com ocorre amb moltes de les facultats d’aquesta entitat universitària- allà a la Diagonal, a una certa perifèria urbana, de fet... Era l’estiu en què acabàvem de cursar COU, un curs en què vaig descobrir gran quantitat d’estímuls en els companys de la meva classe, i on vaig poder entendre, al mateix temps, que escriure era l’autètica salvació a tot plegat.

Però bé, la qüestió que interessa aquí: l’estiu va fer que, en un atac de solipsisme que de tant en tant després ha anat revenint, marxés uns dies sol a Escòcia, als Highlands, amb l’aburdista pretext d’anar ‘com més al nord millor, com més enfora millor’, buscant les Òrcades, i les Shetland, fins i tot. Escòcia m’atreia -i els meus instints no eren en va, segueix sent un país que m’atrau i m’interessa. Però el que més m’atreia, en realitat, era la idea d’anar a un límit; anar a fora: recórrer una perifèria. Res d’especial, en el fons. Un viatge iniciàtic -i certament flipat- com el que fa molta gent entre els 15 i els 20 anys, i que em va servir, entre d'altres coses, per escriure una quantitat ingent de poemes (molt) dolents i llegir novel·les (bastant bones) als hostals on passava les nits. Nits no sempre ben dormides, degut a la quantitat ingent dels anomenats backpackers -amb qui en aquest tipus d’establiment un es veu obligat a compartir habitació-, molts d’ells noctàmbuls empedernits i força tendents a l’alcoholisme -és normal: si jo hi hagués anat amb amics, segurament, també m’hi hauria posat. No tantes com aquí, però Escòcia, en aquest sentit, ofereix també moltes possibilitats De manera que, bàsicament, moltes nits, em quedava a la recepció de l’hostal i llegia. Allà, de fet, crec recordar que concretament va ser a Thurso, una nit de diluvi universal, vaig llegir el Frankenstein de la Shelley a la llum tènue de la recepció -una estampa que vaig compartir amb una noia terriblement atractiva, que llegia, també, un llibre sobre Sibèria, i que va acabar de completar tal escenari, perifèric perquè sí-, o vaig poder disfrutar dels versos locals d’alguns poetes de l’illa de Skye, allotjat a un hostal fred i solitari de Portree, on també plovia, per cert.

Però l’estampa més perifèrica estava encara per arribar. Efectivament, en les tres setmanes que vaig estar rondant el país, vaig acabar viatjant a les illes Òrcades, i vaig estar uns dies a Kirkwall, la capital. Va ser durant un d’aquells dies, quan, havent llogat una bicicleta, vaig tenir la sensació més perifèrica. Vaig decidir, una mica perquè sí, una mica per omplir d’espai el temps que tenia, pedalar l‘illa en la totalitat del seu perímetre. No gran cosa. No devia arribar ni als cent quilòmetres i, tot i que no sóc un ciclista experimentat, ni molt menys, vaig pensar que podia ser una bona idea conèixer tota l’illa d’aquesta manera, passant un dia una mica sofert però de ben segur agraït, finalment. (D’altra banda, havia a marxat de Barcelona bastant enamorat, començava a sortir amb una noia, i la idea d’escriure-li una carta des del que per mi era una imatge de la fi del món, després d’haver pedalat intensament, em feia creure’m capaç de tot: fos com fos, doncs, volia completar aquesta imatge tontament romàntica).

Com no, durant la comesa va ploure. Vaig sortir aviat, vaig fer el tram necessari per arribar a un port i menjar alguna cosa i, quan tornava, va començar a ploure. Una pluja petita, finíssima, però molesta. Començava a fer-se fosc i havia de tornar a l’hostal. Tot d’una, en un paratge rocós, quasi lunar, una petita església. A uns deu quilòmetres de Kirkwall, les illes Òrcades, sota la fina pluja escocesa, vaig veure una església petitíssima, quasi una abadia, sobre un promontori rocós, des de la qual, a més a més, onejava una bandera -una bandera minúscula, quasi de fireta- italiana. Prometo, per tot l’esforç que vaig fer aquell dia, que això va ser així. Allò, sens dubte, em vaig dir, seria el que explicaria per l’exposició que l’ex companya de classe volia fer sobre la perifèria. Vaig començar a escriure el text. Mai el vaig acabar. I no sé si mai es va fer l’exposició.

Le Havre. Aki Kaurismäki (Orimattila, Finlandia, 1957). 2011. Le Havre és, com diuen, un homenatge a la nouvelle vague, d’alguna manera -aquelles pel·lícules fetes amb una llum tènue, una noia guapa i una pistola, sí-, un homenatge conscient, volgudament emocionat i sarcàstic, on s’explicita el discurs, el text, on els personatges quasi sembla que estiguin exagerant les paraules -però transformant els seus gestos en la mínima expressió asèptica- per indicar el que està passant: Kaurismäki sembla dir-nos que el que interessa són les idees, els conceptes, no tan la trama. Importa el que es fa, no el que es diu. Una trama d’altra banda veritablement moderna, contemporània, en què si un vol, a més a més, es pot parlar del Kaurismäki més globalitzat. Un nen africà, teòricament amb destinació Londres, arriba a Le Havre per error, i un antiheroi a la tardor -o a l’hivern...- de la seva vida, un home de vida precària que es dedica a netejar sabates, i que té la dona malalta, es veurà heoicament forçat a salvar-lo, fent-lo sortir cap a Londres clandestinament.

Allà on Jim Jarmusch -un cineasta que, potser per friquisme, potser per perifèric, sempre he fet cosí germà de Kaurismäki- és simplement efectista -a hores d’ara encara no he trobat qui m’hagi pogut explicar què va ser la seva última pel·lícula, més enllà d’un artifici tremendament cool-, el finés és tot sensibilitat i coherència. Perquè de fet, què, sinó la perifèria, és Finlàndia? I què sinó la perifèria en estat màxim, és una pel·lícula d’un finés a una ciutat portuària del nord de França, eminentment perifèrica, com és Le Havre?

No hi ha res més perifèric que Le Havre, i he vist molt poques coses més autèntiques que aquesta última obra d’art d’Aki Kaurismäki al cinema. Pura perifèria, pura autenticitat, pur cinema, Le Havre és un prodigi.

1 comentari:

  1. Una perla preciosista Le Havre.
    Gràcies AR, ocurrent, agut, llibreter, humanista. I romàntic somiador.

    ResponElimina