diumenge, 5 de febrer de 2012

Xarxes (in)comunicatives

 
'I need to do something substantial in order
to get the attention of the clubs' 
Potser una de les metàfores més belles sobre la capacitat comunicativa de l’ésser humà es transmetin a través del periodisme. Una professió que consisteix a, bàsicament, explicar les coses que ocorren al nostre voltant. Tal qual. I potser per això, precisament, resulti més catastròfic veure què fan segons quins periodistes amb aquest mateix do amb què, no ho oblidem, la majoria de nosaltres passem el dia. Sigui a través de la ràdio, a través dels (extints?) diaris, a través de la mai obsoleta televisió o resseguint els viaranys de l’omnipresent internet, amb totes les seves variants i formats -ara ja gairebé més mòbils que estàtics-, tots tenim, qui més qui menys, algun contacte diari am el periodisme, potser la professió amb què més topem en el nostre dia a dia, a què és ens enfrontem i davant la qual, doncs, tothom es veu una mica empès a opinar. Opinem com opinen alguns periodistes. I opinem, a més a més, dels mateixos periodistes.

Ho deia Nietzsche, ja, no sé a on:


"El periodista, l’esclau de paper del dia, ha obtingut la victòria en tots els aspectes de la cultura per sobre del docent superior, i a aquest darrer només li resta la metamorfosi, sovint ja experimentada, de moure’s ara també en la manera de parlar del periodista, amb la lleugera elegància d’aquesta esfera, com una papallona xamosa i culta..."
No crec que sigui del tot cert el credo d’actualitat segons el qual ara que tenim totes les eines del món per comunicar-nos estiguem més sols que mai -allò que el facebook (grandiós tràiler pel molt més que digne invent que ha revolucionat la manera com entenem l'ús dels ordinadors, biopic d'un personatge apassionant, apassionat i fins a cert punt frustrat, la qual cosa ens hauria d'indicar més d'una cosa, ja), el twitter i totes les xarxes intercomunicatives que tenim al nostre abast serveixen més per fomentar la nostra solitud que per establir un diàleg real. Crec que, de fet, sempre ho hem estat, siguin quines siguin les eines de què disposem. Sí crec que, fet i fet, qui vulgui comunicar-se, realment, farà els esforços necessaris, i que comunicar-se, en el fons, requereix molt més que els mitjans tècnics: necessita de la perfecta disposició dels dos protagonistes: l’emissor i el receptor. És cert, d'altra banda que, si més no, la manera de comunicar-se d’avui en dia és molt més indirecta, molt més diferida, i que les anomenades xarxes socials són més aviat un aparador immensament masturbatori i una gran cúpula d’egos, més que una comunitat de conversa. Al capdavall, si es diuen xarxes, també pot ser pequè un hi pugui quedar atrapat...

Vaig veure fa temps Ace in the Hole/The Big Carnival (1951) ('Everybody! Listen to me!! Listen!!!'), del sacrosant Billy Wilder, i que ara, d’alguna manera, Álex de la Iglesia, diuen, ha versionat amb la seva La chispa de la vida -em declaro fan de José Mota, per cert, ara i aquí. Vaig veure també The Front Page (1974), amb els genials Lemmon i Matthau fent de les seves. Totes dues em van semblar rutilants, perquè rutilant és Wilder.

He tingut l’oportunitat, però, de veure aquests dies una 'pel·lícula-metàfora'; una d’aquestes històries que guanyen terreny en la ment de l’espectador a mesura que avancen en el seu metratge, perquè el que expliquen i el que són -aquesta perfecta condensació entre contingut i forma que quan es dóna de manera harmònica fa tant de plaer- acaba sent el mateix. Es tracta de Network, una pel·lícula que el mai prou valorat Sidney Lumet va dirigir l’any 1976.


'I'm gonna blow my brains out, right on this program,
a week from today'
Sidney Lumet és rostoll del millor. Rostoll on després s'hi ha plantat tanta i tanta floritura. Igual que l’escriptor Joseph Mitchell, que el cineasta Fred Zinneman, o que qualsevol dels meravellosos actors secundaris de Hollywood que ja aleshores -i encara ara- ultrapassen de volta i mitja molts dels actors o escriptors consagrats, Lumet, com avui en dia Mamet, construïa històries hàbils, la trama de les quals funcionava com una seda, històries que apel·laven constantment a la intel·ligència de l’espectador -la qual cosa s’agraeix, sovint. L’última pel·lícula que ens va deixar, Before the Devil Knows You Are Dead, en fou l’exemple culminant: com una obra de teatre grega absolutament desballestada -Shakespeare l’hauria signada amb escreix-, en ella, una família veia el seu final -si és que les famílies poden tenir un final- encrudit per una sèrie de circumstàncies penoses i patètiques, i les parelles que la protagonitzaven eren un exemple rutilant d’incomunicació.

Network explica amb mestria, entre moltes altres coses, la metàfora de la televisió. No en va, finals dels seixanta i principis dels setanta foren els anys en que l’aparell es va popularitzar al món occidental. Una càmera obscura des de la qual emissors de tot tipus bombardegen amb missatges de tot tipus receptors de diversa classe, índole, opinió i tendència. Network explica com un home embogit pot fer ballar l’opinió pública, com l’opinió pública pot determinar la vida de l’home boig i com els qui s’encarreguen de fer ballar els uns i els altres poden acabar decidint quina és la comunicació que cal que ens creguem.

Al cap i a la fi, a quaranta anys vista, si encenem la televisió, a banda de les tonteries que triomfen a Catalunya, no han canviat gaire les coses. Seguim buscant maneres d’aprendre a comunicar-nos.



Wild is the wind. Still.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada