dimecres, 14 de març de 2012

Wherever You Are


 A R. M. (1), editora, foguera, gasela i trobadora d’àmfores




Després d’una intensa gira mundial per promocionar Takk, el quart disc d‘estudi que havien gravat, la banda islandesa Sigur Ros va decidir fer una minigira totalment diferent: durant unes setmanes, recrrorerien la peculiar orografia de la seva illa, del seu país, Islàndia, recalant a determinats llocs, per oferir als islandesos mateixos, de manera gratuïta, la seva capacitat de generar bellesa a través de la música. La humil i emotiva comesa, plena d’agraïment i simbolisme va suposar, doncs, no només l’epíleg ideal a la gira d’un disc fantàstic, sinó la culminació d’un recorregut, que traduïa l’estat de forma òptim en què es trobava la banda. Aquesta idea prodigiosa va ser recollida a un documental: Heima, 2007. Mai tinguéssiu l’oportunitat de mirar-lo, no la deixéssiu passar.

Sigur Ros s’ha caracteritzat des dels seus inicis per la recerca de la bellesa, a través d’un so acuradíssim. Quatre components: veu i guitarra de Jón Þór Birgisson (també anomenat Jonsi, amb un parell de treballs en solitari, més que presentables); el baix de Georg Hólm, la bateria de Ágúst Ævar Gunnarsson (posteriorment reemplaçat) i els teclats de Kjartan Sveinsson. Un so eteri -com etèries deuen ser les nits a segons quins punts de la costa islandesa- i el falset constant del seu vocalista, abocada a un penyasegat durant tota la cançó, han dut els treballs del grup a la més alta consdieració per part de molts melòmans i al gaudi dels oients més profans -us asseguro que jo de melòman no en tinc absolutament res. Al llarg dels seus treballs, doncs, i a través, també d’uns videoclips absolutament pertinents, un pot gaudir de les cançons de Sigur Ros, atemporals, revolucionàries: precioses.

Més enllà d’això, però, rau en aquest documental una bellesa inaudita, un pas més enllà difícil d’aconseguir, propi dels grans artistes. No només el retorn als orígens -eloqüent i simple alhora- s’aferra a la idea central del metratge, dels concerts i de les paraules dels components de la banda, sinó que la concatenació d’imatges combinades amb el so fan de Heima un clímax constant, catarsi continuada. Una orquestra guarnida de blau entra a un poble coster; un concert a una fàbrica abandonada; les cares de total absorció dels assistents a aquests concerts, els gestos d’agraïment, les imatges del paisatge islandès... 'Takk' vol dir, en islandés, gràcies. 'Heima' vol dir pàtria. I la concatenació de sons i imatges, doncs, destinada a crear la màxima quantitat de bellesa possible -que pel que fa al cas és molta- que Sigur Ros duu a terme en aquest documental acaba resultant del tot feliç.

Els camps de lava, nens sobrevolant els penyasegats, els fiords, avis que segueixen jugant, les llacunes, immergir-se, els petits pobles de pescadors, una sèrie de conceptes que transmeten la idea d’una poètica, una idiosincràsia, com la que deu tenir Islàndia i que, al mateix temps, pot emocionar a qualsevol persona del planeta.

Quan dues persones s’estimen -alhora- tot és imparable. Tot es pot fer, tot sembla escrit per arribar junt s a un horitzó que no s’acaba. No és fàcil. Primer, cal que aquelles dues persones tinguin una complicitat -cosa molt més inaudita del que sembla- i, no només això, sinó que en segon lloc cal que tinguin ganes de compartir aquesta complicitat, una espècie de comunicació invisible, una festa de l’entesa, on les paraules hi seran per ser sumades i no per restar res, cap esforç, cap mèrit, per part de l’altre.

Heima és un cim indestructible, un etern cant a l’agraïment i a l’entrega, l’única mesura de l‘amor és estimar sense mesura, Heima és la síntesi de la bellesa, un món de possibilitats des de casa, una aposta per la vida, l’horitzó, la promesa d’una hipotètica felicitat. Res més compta que el que s’està fent en aquell petit espai, en aquell precís moment.


En realitat, què, sinó això, és l’amor?

1 comentari: