”No he cregut gairebé mai en eles escriptors de diumenge a la tarda, perquè l’ofici és llarg, sanguinari i diabòlicament difícil, fins al punt que sovint ni la completa dedicació resol l’afer”.
Josep Pla
Des de la posició de docta ignorància que comporta treballar a una llibreria amb uns quants còmics, i passar estones llargues molt a prop dels seus prestatges -concretament a la secció de filosofia-, puc dir que no sóc gens expert en la matèria, però que d’anar-me’ls mirant, i d’acceptar amb els braços oberts les recomanacions que companyes audaces de la llibreria més avesades al gènere m’han fet, he passat bones estones gaudint-ne.
Si és cert que la meva experiència (adulta) amb els còmics es redueix a sentir tremolor arterial màxima quan vaig llegir Watchmen per recomanació d’un amic hiperliterat -amic que sabia que al·lucinaria com vaig al·lucinar en llegir tal història apassionant al voltant del gènere sobreexplotat dels súperherois, aquí tractat des d’una òptica insòlita i única- i a sentir-me a prop d’un còmic d’Alison Bechdel molt recomanable -Fun Home-, últimament n’he llegit un parell que m’han agradat molt. Un d’ells, d’un tal Jeff Lemire, duu per títol Essex County, i està fet d’una trilogia que retrata la vida d’una sèrie de personatges a l’Amèrica profunda -a l’Amèrica profunda de l’estat de Nova Jersey, però Amèrica profunda al capdavall. Caldria que Clint Eastwood fes urgentment alguna cosa amb això. Un altre és una història que coneixia, ja, i que ha recreat Luis Bustos, un dibuixant i escriptor de Barcelona. Es tracta de la famosa expedició de Shackleton a través de la Península Antàrtida, al Mar de Weddell, entre 1914 i 1916.
Endurance. Aquest és el títol de l’artefacte, i és el nom, també, del vaixell que va tripular Sir Ernest Shackleton durant 22 mesos a través de les terres ignotes del Pol Sud. Al London Times del 29 de desembre de 1913 hom podia llegir-hi l’anunci que el mateix Shackleton havia redactat per tal de reclutar expedicionaris: “Es busquen homes: Per viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit”... Pel que sembla, no van ser poques les aplicacions per enrolar-se a tal aventura èpica. El vaixell va sortir de Plymouth el 8 d’agost de 1914 i, mesos després d’haver estat navegant a través de molts quilòmetres, el mes de gener de 1915, va quedar atrapat al gel de la Badia de Vahsel, subjecte als corrents del Mar de Weddell, que l’allunyaven del continent que es volia travessar a peu posteriorment... La resta, millor tenir l’oportunitat de poder-ho conèixer a través del còmic.
Endurance no només és potent -traç vigorós-, sinó que enganxa a través de les anade si vingudes en el temps i en l’espai que proposa, i és fidedigne als fets reals. Explorant la viquipèdia, un se n’adona que, efectivament, n’hi va haver un que va embarcar amagat, que el gat existia, que el periple fou tal i com es relata, i que el vaixell encallat al gel va ser un impediment constant en les anades i vingudes de Shackleton i els seus homes per intentar que tots els tripulants del vaixell sobreviquessin. Els 22 mesos que van estar a l’Antàrtida van ser una prova de resistència èpica -sí, ens agrada l’èpica...- en tota regla.
Bustos aconsegueix una cosa molt meritòria, que és conjugar forma i fons amb molta coherència. Endurance té nervi, la trama argumental és tensa, com ho devia ser la pròpia expedició. S’alternen moments de relativa calma i camaraderia amb escenes d’acció polar. Des d’aquella meva docta ignorància, no puc més que sentir-me atret per aquest tipus d’històries, com la que explica Luis Bustos, per la manera com està cosida la trama, per l’audàcia en el traç, per la capacitat èpica que li confereix als seus personatges -grandiós final, el d’Endurance-, i la capacitat per fer les coses amb molta més dignitat de la requerida, o, en qualsevol cas, amb molta més dignitat de la que un està acostumat a veure en aquest terreny. Còmics com aquest demostren que hi ha gent perfectament capacitada per despertar l’interès i l’emoció necessària per participar de l’acte creatiu sense escarafalls, sense impostures i sense la necessitat d’acudir a modes o llocs comuns que, sigui dit de passada, sol ser el que ocorre amb moltes de les vinyetes que he pogut traginar. Còmics plens de personatges innecessàriament tristos, afectats, històries absurdes que no duen enlloc, parafernàlia sense solta ni volta. Faramalla.
L’acte creatiu no és fàcil. No ho és gens ni mica. Requereix una disciplina i una capacitat de resistència segurament comparable -èpica- a la que han de dur a terme exploradors de la talla de Sir Ernest Shakleton -és veritat que no cal la mateixa capacitat física, és clar, però la metàfora pot servir si un vol fer coses que valguin realment la pena. L’expedició antàrtica fou noble com poques. El lema familiar de Sir Ernest Shackleton, amb què Bustos obre el còmic, d’altra banda, ja des de la dedicatòria, és explícit: Fortitudine vincimus. Per resistència vencerem.
Bravo.
Fortitudine vincimus.
