dilluns, 9 de juliol del 2012

Fortitudine vincimus


”No he cregut gairebé mai en eles escriptors de diumenge a la tarda, perquè l’ofici és llarg, sanguinari i diabòlicament difícil, fins al punt que sovint ni la completa dedicació resol l’afer”.
Josep Pla




Des de la posició de docta ignorància que comporta treballar a una llibreria amb uns quants còmics, i passar estones llargues molt a prop dels seus prestatges -concretament a la secció de filosofia-, puc dir que no sóc gens expert en la matèria, però que d’anar-me’ls mirant, i d’acceptar amb els braços oberts les recomanacions que companyes audaces de la llibreria més avesades al gènere m’han fet, he passat bones estones gaudint-ne.

Si és cert que la meva experiència (adulta) amb els còmics es redueix a sentir tremolor arterial màxima quan vaig llegir Watchmen per recomanació d’un amic hiperliterat -amic que sabia que al·lucinaria com vaig al·lucinar en llegir tal història apassionant al voltant del gènere sobreexplotat dels súperherois, aquí tractat des d’una òptica insòlita i única- i a sentir-me a prop d’un còmic d’Alison Bechdel molt recomanable -Fun Home-, últimament n’he llegit un parell que m’han agradat molt. Un d’ells, d’un tal Jeff Lemire, duu per títol Essex County, i està fet d’una trilogia que retrata la vida d’una sèrie de personatges a l’Amèrica profunda -a l’Amèrica profunda de l’estat de Nova Jersey, però Amèrica profunda al capdavall. Caldria que Clint Eastwood fes urgentment alguna cosa amb això. Un altre és una història que coneixia, ja, i que ha recreat Luis Bustos, un dibuixant i escriptor de Barcelona. Es tracta de la famosa expedició de Shackleton a través de la Península Antàrtida, al Mar de Weddell, entre 1914 i 1916.
Endurance. Aquest és el títol de l’artefacte, i és el nom, també, del vaixell que va tripular Sir Ernest Shackleton durant 22 mesos a través de les terres ignotes del Pol Sud. Al London Times del 29 de desembre de 1913 hom podia llegir-hi l’anunci que el mateix Shackleton havia redactat per tal de reclutar expedicionaris: “Es busquen homes: Per viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit”... Pel que sembla, no van ser poques les aplicacions per enrolar-se a tal aventura èpica. El vaixell va sortir de Plymouth el 8 d’agost de 1914 i, mesos després d’haver estat navegant a través de molts quilòmetres, el mes de gener de 1915, va quedar atrapat al gel de la Badia de Vahsel, subjecte als corrents del Mar de Weddell, que l’allunyaven del continent que es volia travessar a peu posteriorment... La resta, millor tenir l’oportunitat de poder-ho conèixer a través del còmic.

Endurance no només és potent -traç vigorós-, sinó que enganxa a través de les anade si vingudes en el temps i en l’espai que proposa, i és fidedigne als fets reals. Explorant la viquipèdia, un se n’adona que, efectivament, n’hi va haver un que va embarcar amagat, que el gat existia, que el periple fou tal i com es relata, i que el vaixell encallat al gel va ser un impediment constant en les anades i vingudes de Shackleton i els seus homes per intentar que tots els tripulants del vaixell sobreviquessin. Els 22 mesos que van estar a l’Antàrtida van ser una prova de resistència èpica -sí, ens agrada l’èpica...- en tota regla.

Bustos aconsegueix una cosa molt meritòria, que és conjugar forma i fons amb molta coherència. Endurance té nervi, la trama argumental és tensa, com ho devia ser la pròpia expedició. S’alternen moments de relativa calma i camaraderia amb escenes d’acció polar. Des d’aquella meva docta ignorància, no puc més que sentir-me atret per aquest tipus d’històries, com la que explica Luis Bustos, per la manera com està cosida la trama, per l’audàcia en el traç, per la capacitat èpica que li confereix als seus personatges -grandiós final, el d’Endurance-, i la capacitat per fer les coses amb molta més dignitat de la requerida, o, en qualsevol cas, amb molta més dignitat de la que un està acostumat a veure en aquest terreny. Còmics com aquest demostren que hi ha gent perfectament capacitada per despertar l’interès i l’emoció necessària per participar de l’acte creatiu sense escarafalls, sense impostures i sense la necessitat d’acudir a modes o llocs comuns que, sigui dit de passada, sol ser el que ocorre amb moltes de les vinyetes que he pogut traginar. Còmics plens de personatges innecessàriament tristos, afectats, històries absurdes que no duen enlloc, parafernàlia sense solta ni volta. Faramalla.

L’acte creatiu no és fàcil. No ho és gens ni mica. Requereix una disciplina i una capacitat de resistència segurament comparable -èpica- a la que han de dur a terme exploradors de la talla de Sir Ernest Shakleton -és veritat que no cal la mateixa capacitat física, és clar, però la metàfora pot servir si un vol fer coses que valguin realment la pena. L’expedició antàrtica fou noble com poques. El lema familiar de Sir Ernest Shackleton, amb què Bustos obre el còmic, d’altra banda, ja des de la dedicatòria, és explícit: Fortitudine vincimus. Per resistència vencerem.

Bravo.
Fortitudine vincimus.


diumenge, 10 de juny del 2012

La noche oscura del alma


It's comin back around again...



1. En una noche oscura,
con ansias, en amores inflamada,
¡oh dichosa ventura!,
salí sin ser notada
estando ya mi casa sosegada.

2. A oscuras y segura,
por la secreta escala, disfrazada,
¡oh dichosa ventura!,
a oscuras y en celada,
estando ya mi casa sosegada.

3. En la noche dichosa,
en secreto, que nadie me veía,
ni yo miraba cosa,
sin otra luz y guía
sino la que en el corazón ardía.

4. Aquésta me guiaba
más cierto que la luz de mediodía,
adonde me esperaba
quien yo bien me sabía,
en parte donde nadie parecía.

5. ¡Oh noche que guiaste!
¡oh noche amable más que el alborada!
¡oh noche que juntaste
Amado con amada,
amada en el Amado transformada!

6. En mi pecho florido,
que entero para él solo se guardaba,
allí quedó dormido,
y yo le regalaba,
y el ventalle de cedros aire daba.

7. El aire de la almena,
cuando yo sus cabellos esparcía,
con su mano serena
en mi cuello hería
y todos mis sentidos suspendía.

8. Quedéme y olvidéme,
el rostro recliné sobre el Amado,
cesó todo y dejéme,
dejando mi cuidado
entre las azucenas olvidado.

San Juan de la Cruz (1542-1591)

This is for the people of the sun






dimecres, 6 de juny del 2012

L'art de saltar al so de les mines que un trepitja. Ray Bradbury (1920-2012)

A Humbert Costas, que sap del so de les mines en ser trepitjades

Vaig llegir Fahrenheit 451 en una espècie d’arravatament adolescent que professava un cert amor inquietant per la destrucció. Les distopies parlaven de mi, i jo volia formar part de les distopies. Vaig imaginar que em feia gran tot d’una, i que havia llegit molt, i que era capaç d’escriure terriblement bé, i que escrivia un llibre a l’alçada del 1984 de George Orwell o Un mon feliç d'Aldous Huxley. I aleshores, un Sant Jordi dels que celebràvem a l’escola on vaig crèixer, vaig comprar una edició estranya, bastant lletja, amb un fotograma de la versió cinematogràfica que va dur a la gran pantalla el molt gran François Truffaut -un dels cineastes francesos que amb mes elegància obvia la verborrea que de vegades pobla els seus companys de professió, em sembla...- d’un llibre epifànic: Fahrenheit 451. Segurament l’adolescent que buscava una espècie de destrucció sense saber per què, va descobrir allà la raó d’escriure, el motiu real i inexplicable de la construcció. I amb ella la salvació.

Només he llegit dues vegades la mateixa novel·la en dues ocasions. Una va ser El Gran Gatsby, d’Scott Fitzgerald, per motius universitaris -benvinguts van ser en aquest cas. L’altre va ser Fahrenheit 451. Per tornar a entendre. Em va semblar quasi lògic tornar a les seves paraules en un moment determinat de la meva vida.

Confesso que, no sé si espantat per aquella perfecció, per l’epifania, no vaig seguir llegint la quantitat d’obres que es poden trobar publicades de l’autor nascut a Waukegan (Illinois), l’any 1920, resident a Los Angeles des de 1934. A la llibreria on passo les hores vaig trobar, però, un llibre de títol intrigant, Zen en el arte de escribir, i entenent que allà podia trobar moltes pistes als moments de bloqueig, vaig obrir les seves pàgines.

“¿Y qué se aprende escribiendo?, preguntarán ustedes.

Primero y principal, uno recuerda que está vivo y que eso es un privilegio, no un derecho. Una vez que nos han dado la vida, tenemos que ganárnosla. La vida nos favorece animándonos y pide recompensas.

Así que si el arte no nos salva, como desearíamos, de las guerras, las privaciones, la envidia, la codicia, la vejez ni la muerte, puede en cambio revitalizarnos en medio de todo.

Segundo, escribir es una forma de supervivencia. Cualquier arte, cualquier trabajo bien hecho lo es, por supuesto.

No escribir, para muchos de nosotros, es morir.

Debemos alzar las armas cada día, sin excepción, sabiendo quizá que la batalla no se puede ganar del todo, y que debemos librar aunque más no sea un flojo combate. Al final de cada jornada el menor esfuerzo significa una especie de victoria. Acuérdense del pianista que dijo que si no practicaba un día, lo advertiría él; si no practicaba durante dos, lo advertirían los críticos, y que al cabo de res días se percataría la audiencia.

Hay de esto una variante válida para los escritores. No es que en esos pocos días se vaya a fundir el estilo, sea lo que fuere.

Pero el mundo le daría alcance a uno, e intentaría asquearlo. Si no escribiese todos los días, uno acumularía veneno y empezaría a morir, o desquiciarse, o las dos cosas.

Uno tiene que mantenerse borracho de escritura para que la realidad no lo destruya.

Porque escribir facilita las recetas adecuadas de verdad, vida y realidad, que permiten comer, beber y digerir sin hiperventilarse y caer en la cama como un pez muerto.

En mis viajes he aprendido que si dejo de escribir un solo día me pongo inquieto. Dos días empiezo a temblar. Tres y hay sospechas de locura. Cuatro y bien podría ser un cerdo varado en un lodazal. Una hora de escritura es un tónico. De nuevo en pie, corro en círculos clamando por un par de polainas limpias.

Pues bien: de un modo u otro de eso se trata este libro.

De tomar una pizca de arsénico cada mañana para sobrevivir hasta el atardecer. Y otra pizca al atardecer para sobreviri y algo más hasta el alba.

La microdosis de arsénico así ingerida lo prepara a uno para no ser envenenado y destruido por entero.

Trabajar en medio de la vida es administrarse esa dosis. Manipular la vida, lazar brillantes orbes coloridos a que se fundan con los oscuros, mezclar una diversidad de verdades. Recurrimos a la grandeza y hermosura de la existencia para soportar los horrores que nos dañan directamente en nuestros familiares y amigos, o a través de los periódicos o la tele.

No hay que negar los horrores. ¿Quién de nosotros no ha visto morir de cáncer a un amigo? ¿Qué familia no tiene un pariente muerto o lisiado por un automóvil? Yo no la conozco. [···]

Lo que significa escribir como cura. No completa, claro. Nadie supera del todo el hecho de tener a los padres en el hospital o a la persona amada en la tumba.

No quiero usar la palabra «terapia»; es demasiado limpia, demasiado estéril. Sólo digo que cuando la muerte reduce la marcha de otros, uno tiene que preparar de prisa un trampolín y saltar de cabeza a la máquina de escribir.

[···]

Todas las mañanas salto de la cama y piso una mina. La mina soy yo.

Después de la explosión, me paso el resto del día juntando los pedazos.

Ahora les toca a ustedes. ¡Salten!”

No hi ha dia que no intenti saltar al so de les mines que trepitjo.

És fàcil recordar els escriptors quan moren. Tothom ho fa. Però precisament en aquest cas té més sentit que en cap altre, segurament, recordar l’obra de Bradbury. Qui sap si algun dia ens convertirem en memoritzadors solitaris, com l’heroi de la seva distopia, vagant pels boscos d’un món que s’haurà convertit en un lloc hostil, i perorarem com vagabunds, amb la paraula com a única llar, intentant evitar que els bombers provoquin els focs que cremin els llibres -o els digitalitzi tots...-, recitant obres de Pla, novel·les de Faulkner... o Fahrenheit 451, de Ray Bradbury.

Crec que dedicaré l’estiu a memoritzar la seva obra.

Ha mort Ray Bradbury.
Llarga vida a Ray Bradbury.


diumenge, 20 de maig del 2012

Things I know now


'I would like to see a little more propriety,
Cooperate with me and answer me
Without a plea.'

Chris Garneau, Baby's Romance

-----------------------------------------------------------------------------

'here is the deepest secret nobody knows
(here is the root of the root and the bud of the bud
and the sky of the sky of a tree called life; which grows
higher than soul can hope or mind can hide)
and this is the wonder that's keeping the stars apart
i carry your heart (i carry it in my heart)'

e. e. cummings

-----------------------------------------------------------------------------

MANOBRE

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l'espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l'edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l'origen;
qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral
d'impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!

Joan Vinyoli, A hores petites (1981)

dilluns, 14 de maig del 2012

La passió especulativa

Al Toni, el Miquel, l'Esdres i el Carles, grandíssims i apassionats especuladors.

Walk on through the wind,
walk on through the rain,
tho' your dreams be tossed and blown.
You'll Never Walk Alone, Oscar Hammerstein



Una de les coses que millor se’ns dóna als homes -i dic homes específicament- és especular. Especular ens agrada. Especular, tinc la sensació, és una de les coses que millor fem. Imaginar, fer anar el món de les possibilitats fins a discernir alguna cosa concreta, no treure’n l’aigua clara fins que no està ben bruta, i llavors lluitar per aclarir-la ben aclarida, pensar què hauria de passar perquè acabés passant això, i trepitjar les sorres movedisses del món de les possibilitats. Les dones, amb el seu esperit mesuradament pràctic, són capaces de saber què signifiquen segons quins moviments de l’esperit -això sí o això no; això ho vull o no ho vull; això podré o això no podré...- però els homes, amb aquesta desídia estúpidament romàntica, som els mestres de l’especulació. Això espera’t perquè no sé ben bé cap a on anirem, això diré que no però osti hi ha potser alguna cosa del no que em fa pensar que sí, i si això passés? osti si això arribés a passar què faria... I així anem especulant.
Moltes coses són cruels a la vida, molt més greus i molt més importants, en valor absolut, que un partit de futbol. Això és així i no és de cap altre manera. És del tot indiscutible. Molts t’ho fan veure quan els parles d’un gol, d’un partit, d’un esdeveniment futbolístic èpic, com el que es viuen, per exemple, en una lliga de futbol als finals de les temporades. I tenen raó. Moltes coses són cruels a la vida, i no se’n parla a diari, no surten a la televisió, no mouen tants diners. Sí, és cert. Això és incontestable. Però, i què? No és l’esport un joc? No pot ser l’esport una metàfora?

Moltes coses són cruels a la vida, moltes persones podem arribar a ser-ho, a través de les paraules -amb fets, o, el que pot ser pitjor, amb silencis- però tan en l’esport com en l’amor, si una cosa fem bé els homes, és especular mentre intentem jugar el partit.

L’especulació esportiva és divertidíssima. Dins i fora del camp. Des d’aquell mitològic jugador de l’Alcoià que esgrimia una supramoral impossible d’igualar a les gestes reals fins a la gesta -real- del Liverpool de fa uns anys contra el Milan -els italians, sempre els italians...- a una final europea, passant per la qualitat humana que han demostrat tenir -i no tenir- molts entrenadors i jugadors de diverses disciplines esportives, l’esport és una manera com una altra de buscar l’èpica. I d'especular.

Per l’esport, com per l’amor, es veuen fer bogeries, es plora i es riu, es crida, es patex i es lluita. Recordo bastants minuts d’especulació viscuts al costat de mon pare, amb els amics, o la sensació especulativa que es va manifestant en mi dins el camp, quan he tingut l’ocasió de participar en alguna competició esportiva.

Això que ha passat aquests útims anys, aquests últims mesos, aquestes setmanes, aquests partits, els minuts guanyats, els mintus perduts -perquè això és l’esport si un pot ser capaç de gaudir-ne- no tenen perquè suposar un problema per la societat. I com em va dir algú o fa gaire, per poder gaudir de la vida cal aprendre a patir, igual que per saber guanyar, cal saber perdre. Messi marcant amb el cor contra un equip brasiler, el gol d’Iniesta a Stamford Bridge, els jugadors fan anar pels aires l’entrenador, Henri deixa passar la pilota sense tocar-la i marca davant de Casillas, Villa ha marcat un golàs, el penal que Messi va fallar a Sevilla, Piqué s’estira la samarreta ensenyant-la al púlic madrileny, Puyol es treu el braçalet de capità i li fa un petó...

Tot això, també, és l’esport.
I tots aquests records, també, són records.

dimarts, 10 d’abril del 2012

De la impossibilitat

I a R. M. (2), lluitadora, hiperlectora, anotadora i alegre

Cal fer renéixer les paraules
E. L. Doctorow



Parafrasejant Tolstoi -amb el perdó de tots els déus del temple de la literatura en majúscules-, diríem que tots els amors feliços són iguals, però que els amors infeliços -poseu-hi impossibles-, ho són cadascun a la seva manera. Això, evidentment, no és del tot cert, no és gens cert, de fet, perquè si hi ha una cosa vertadera -i té gràcia que així sigui- de les diverses històries amoroses que un pugui tenir al llarg de la seva vida és que, efectivament, totes són diferents entre elles, per moltes similituds que un cregui veure-hi. Les possibles i les impossibles. Com va dir un dia un ex company de feina, tot a la vida segueix un protocol. Absolutament tot. Fins i tot la guerra. Excepte l’amor. L’amor no. No hi ha protocols que valguin per l'amor.

John Edgar Hoover (1 de gener de 1895 - 2 de maig de 1972) fou un ésser obsessiu. Un home centrat en una sola idea, per la qual va arribar a perdre el nord -el nord emocional. Incapaç de dur a terme les seves satisfaccions amoroses, Hoover es va entestar en una única cosa: la seguretat del seu país. És per això, d’alguna manera, que la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, J. Edgar, duu el segell Eastwood inequívocament. Perquè fet i fet, totes les històries que filma Clint parlen, en el fons, del mateix: la història d’una obsessió a partir d'un trauma, la recerca individual i molt sovint pernoctada d’alguna cosa. I per recerques pernoctades, sens dubte, la de Hoover.


El guió de Dustin Lance Black -el guionista de la molt més que respectable Harvey Milk de Gus van Sant- posa ja en joc les dues constants en la vida de Hoover: la seva solitud, combinada amb una incapacitat per ser honest amb els seus sentiments, i la indissociable capacitat obsessiva per ordenar-ho tot. Davant la relació malaltissa amb la seva mare, a través del record traumàtic que li deixen els atemptats de Washington de l’any 1919 -que colpeixen la consciència de l’espectador proporcionalment a com deurien colpir la seguretat d’un joveníssim Hoover-, l’home, insegur de tot allò que l’envolta, classifica. Contra el caos, arxivadors.

L’energia de Hoover, doncs, les seves facultats per sobreviure a diversos presidents dels Estats Units -no només va ser el fundador de la FBI, sinó que va ser el director de tal institució entre el 1924 i el 1972- té fins i tot alguna cosa de monstruós, de forçosament artificial. Perquè parlem -parla Eastwood- d'algú que és capaç d’estar-se cinquanta anys al capdavant de la institució que guarda els secrets i mou diversos fils de la nació que domina el món, ras i curt, algú que, d’alguna manera, a l’ombra, quasi sense aparicions públiques, va convertir-se en el subconscient de la societat americana -i per tant del món occidental, permeteu-me que simplifiqui- durant dos terços del segle XX.

I heus aquí la impossibilitat. Hoover està secretament enamorat de Clyde Tolson (molt destacable Armie Hammer); és amb ell i amb l’ajuda de la secretària Helen Gandy (Naomi Watts) que comença tot, de fet. Els primers compassos, la il·lusió, les novetats, les troballes, la felicitat, tot això s'acaba i deixa pas a un excés de poder, a la megalomania, a la moralitat dubtosa. I J. Edgar es veu progressivament aclaparat pel seu desig frustrat, per una constant autocensura. Hoover es duu malament amb sa mare, es duu malament amb la seva sexualitat, es duu malament amb Clyde... I finalment es duu malament amb el món. La seva possibilitat de sobreviure classificant té limits. Hoover classifica els Estats Units perquè les seves patologies són tan violentes, tan difícils de suportar, que necessita ordenar el seu propi caos. Però sucumbeix en l'intent -si es pot sucumbir després de fundar la FBI i dirigir-la durant cinquanta anys. I és per això que la història de Hoover encarna a la perfecció la història de l’amor impossible. Un amor ple de satisfaccions però radicalment trist, al cap i a la fi.

Un pot recordar els bons moments que hi hagut durant la relació en qüestió, però sempre tendirà a pensar què hauria passat si hagues ceongut aquella altra persona en circumstàncies diferents, a on els hagués dut la seva pròpia voluntat, la vida, si no hi hagués hagut tal o tal altra circumstància que els tallava les ales. Quin hauria estat el camí compartit, quina l’aposta per la felicitat.

No és la primera vegada que Clint Eastwood -de qui em delcaro més que fan: les seves pel·lícules són cases per mi, cases on puc seure i romandre, llocs on puc sentir-me, ni més ni menys, segur- filma un amor impossible. De fet, què sinó un amor impossible és el que viuen Francesca Johnson / Meryl Streep i Clint Eastwood / Robert Kincaid a la meravellosa Els ponts de Madison County (1995)? La promesa d’una felicitat possible, l’aposta que sembla que va quallant pot esdevenir ràpidament un miratge, boira incerta per sempre més, la renúncia a tot impuls...

I llavors el record. Tenir-ne cura. Perquè sí, l’unica possibilitat amb els amors impossibles és afrontar l’oblit. Desfer-se en el silenci, deixar-se anar en un esforç per no embrutir-ho més tot, distreure’s i buscar el millor que ha quedat de tanta foguera. En definitiva, perviure en el record, en el record d’aquell primer petó, d’aquell gest, aquella mirada, i creure que algun dia un podrà reviure-ho en un món nou, ple de possibilitats, i com a mínim, amb el mateix nivell de complicitat.

Mentrestant, però, sempre quedarà aquell record.
I en aquell record pervivim.