Fortitudine vincimus

”No he cregut gairebé mai en eles escriptors de diumenge a la tarda, perquè l’ofici és llarg, sanguinari i diabòlicament difícil, fins al punt que sovint ni la completa dedicació resol l’afer”.

Josep Pla

Des de la posició de docta ignorància que comporta treballar a una llibreria amb uns quants còmics, i passar estones llargues molt a prop dels seus prestatges -concretament a la secció de filosofia-, puc dir que no sóc gens expert en la matèria, però que d’anar-me’ls mirant, i d’acceptar amb els braços oberts les recomanacions que companyes audaces de la llibreria més avesades al gènere m’han fet, he passat bones estones gaudint-ne.

Si és cert que la meva experiència (adulta) amb els còmics es redueix a sentir tremolor arterial màxima quan vaig llegir Watchmen per recomanació d’un amic hiperliterat -amic que sabia que al·lucinaria com vaig al·lucinar en llegir tal història apassionant al voltant del gènere sobreexplotat dels súperherois, aquí tractat des d’una òptica insòlita i única- i a sentir-me a prop d’un còmic d’Alison Bechdel molt recomanable -Fun Home-, últimament n’he llegit un parell que m’han agradat molt. Un d’ells, d’un tal Jeff Lemire, duu per títol Essex County, i està fet d’una trilogia que retrata la vida d’una sèrie de personatges a l’Amèrica profunda -a l’Amèrica profunda de l’estat de Nova Jersey, però Amèrica profunda al capdavall. Caldria que Clint Eastwood fes urgentment alguna cosa amb això. Un altre és una història que coneixia, ja, i que ha recreat Luis Bustos, un dibuixant i escriptor de Barcelona. Es tracta de la famosa expedició de Shackleton a través de la Península Antàrtida, al Mar de Weddell, entre 1914 i 1916.

Endurance. Aquest és el títol de l’artefacte, i és el nom, també, del vaixell que va tripular Sir Ernest Shackleton durant 22 mesos a través de les terres ignotes del Pol Sud. Al London Times del 29 de desembre de 1913 hom podia llegir-hi l’anunci que el mateix Shackleton havia redactat per tal de reclutar expedicionaris: “Es busquen homes: Per viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit”... Pel que sembla, no van ser poques les aplicacions per enrolar-se a tal aventura èpica. El vaixell va sortir de Plymouth el 8 d’agost de 1914 i, mesos després d’haver estat navegant a través de molts quilòmetres, el mes de gener de 1915, va quedar atrapat al gel de la Badia de Vahsel, subjecte als corrents del Mar de Weddell, que l’allunyaven del continent que es volia travessar a peu posteriorment... La resta, millor tenir l’oportunitat de poder-ho conèixer a través del còmic.

Endurance no només és potent -traç vigorós-, sinó que enganxa a través de les anade si vingudes en el temps i en l’espai que proposa, i és fidedigne als fets reals. Explorant la viquipèdia, un se n’adona que, efectivament, n’hi va haver un que va embarcar amagat, que el gat existia, que el periple fou tal i com es relata, i que el vaixell encallat al gel va ser un impediment constant en les anades i vingudes de Shackleton i els seus homes per intentar que tots els tripulants del vaixell sobreviquessin. Els 22 mesos que van estar a l’Antàrtida van ser una prova de resistència èpica -sí, ens agrada l’èpica...- en tota regla.

Bustos aconsegueix una cosa molt meritòria, que és conjugar forma i fons amb molta coherència. Endurance té nervi, la trama argumental és tensa, com ho devia ser la pròpia expedició. S’alternen moments de relativa calma i camaraderia amb escenes d’acció polar. Des d’aquella meva docta ignorància, no puc més que sentir-me atret per aquest tipus d’històries, com la que explica Luis Bustos, per la manera com està cosida la trama, per l’audàcia en el traç, per la capacitat èpica que li confereix als seus personatges -grandiós final, el d’Endurance-, i la capacitat per fer les coses amb molta més dignitat de la requerida, o, en qualsevol cas, amb molta més dignitat de la que un està acostumat a veure en aquest terreny. Còmics com aquest demostren que hi ha gent perfectament capacitada per despertar l’interès i l’emoció necessària per participar de l’acte creatiu sense escarafalls, sense impostures i sense la necessitat d’acudir a modes o llocs comuns que, sigui dit de passada, sol ser el que ocorre amb moltes de les vinyetes que he pogut traginar. Còmics plens de personatges innecessàriament tristos, afectats, històries absurdes que no duen enlloc, parafernàlia sense solta ni volta. Faramalla.

L’acte creatiu no és fàcil. No ho és gens ni mica. Requereix una disciplina i una capacitat de resistència segurament comparable -èpica- a la que han de dur a terme exploradors de la talla de Sir Ernest Shakleton -és veritat que no cal la mateixa capacitat física, és clar, però la metàfora pot servir si un vol fer coses que valguin realment la pena. L’expedició antàrtica fou noble com poques. El lema familiar de Sir Ernest Shackleton, amb què Bustos obre el còmic, d’altra banda, ja des de la dedicatòria, és explícit: Fortitudine vincimus. Per resistència vencerem.

Bravo.

Fortitudine vincimus.

La noche oscura del alma

It's comin back around again...

1. En una noche oscura,

con ansias, en amores inflamada,

¡oh dichosa ventura!,

salí sin ser notada

estando ya mi casa sosegada.

2. A oscuras y segura,

por la secreta escala, disfrazada,

¡oh dichosa ventura!,

a oscuras y en celada,

estando ya mi casa sosegada.

3. En la noche dichosa,

en secreto, que nadie me veía,

ni yo miraba cosa,

sin otra luz y guía

sino la que en el corazón ardía.

4. Aquésta me guiaba

más cierto que la luz de mediodía,

adonde me esperaba

quien yo bien me sabía,

en parte donde nadie parecía.

5. ¡Oh noche que guiaste!

¡oh noche amable más que el alborada!

¡oh noche que juntaste

Amado con amada,

amada en el Amado transformada!

6. En mi pecho florido,

que entero para él solo se guardaba,

allí quedó dormido,

y yo le regalaba,

y el ventalle de cedros aire daba.

7. El aire de la almena,

cuando yo sus cabellos esparcía,

con su mano serena

en mi cuello hería

y todos mis sentidos suspendía.

8. Quedéme y olvidéme,

el rostro recliné sobre el Amado,

cesó todo y dejéme,

dejando mi cuidado

entre las azucenas olvidado.

San Juan de la Cruz (1542-1591)

This is for the people of the sun

L'art de saltar al so de les mines que un trepitja. Ray Bradbury (1920-2012)

A Humbert Costas, que sap del so de les mines en ser trepitjades

Vaig llegir Fahrenheit 451 en una espècie d’arravatament adolescent que professava un cert amor inquietant per la destrucció. Les distopies parlaven de mi, i jo volia formar part de les distopies. Vaig imaginar que em feia gran tot d’una, i que havia llegit molt, i que era capaç d’escriure terriblement bé, i que escrivia un llibre a l’alçada del 1984 de George Orwell o Un mon feliç d'Aldous Huxley. I aleshores, un Sant Jordi dels que celebràvem a l’escola on vaig crèixer, vaig comprar una edició estranya, bastant lletja, amb un fotograma de la versió cinematogràfica que va dur a la gran pantalla el molt gran François Truffaut -un dels cineastes francesos que amb mes elegància obvia la verborrea que de vegades pobla els seus companys de professió, em sembla...- d’un llibre epifànic: Fahrenheit 451. Segurament l’adolescent que buscava una espècie de destrucció sense saber per què, va descobrir allà la raó d’escriure, el motiu real i inexplicable de la construcció. I amb ella la salvació.

Només he llegit dues vegades la mateixa novel·la en dues ocasions. Una va ser El Gran Gatsby, d’Scott Fitzgerald, per motius universitaris -benvinguts van ser en aquest cas. L’altre va ser Fahrenheit 451. Per tornar a entendre. Em va semblar quasi lògic tornar a les seves paraules en un moment determinat de la meva vida.

Confesso que, no sé si espantat per aquella perfecció, per l’epifania, no vaig seguir llegint la quantitat d’obres que es poden trobar publicades de l’autor nascut a Waukegan (Illinois), l’any 1920, resident a Los Angeles des de 1934. A la llibreria on passo les hores vaig trobar, però, un llibre de títol intrigant, Zen en el arte de escribir, i entenent que allà podia trobar moltes pistes als moments de bloqueig, vaig obrir les seves pàgines.

“¿Y qué se aprende escribiendo?, preguntarán ustedes.

Primero y principal, uno recuerda que está vivo y que eso es un privilegio, no un derecho. Una vez que nos han dado la vida, tenemos que ganárnosla. La vida nos favorece animándonos y pide recompensas.

Así que si el arte no nos salva, como desearíamos, de las guerras, las privaciones, la envidia, la codicia, la vejez ni la muerte, puede en cambio revitalizarnos en medio de todo.

Segundo, escribir es una forma de supervivencia. Cualquier arte, cualquier trabajo bien hecho lo es, por supuesto.

No escribir, para muchos de nosotros, es morir.

Debemos alzar las armas cada día, sin excepción, sabiendo quizá que la batalla no se puede ganar del todo, y que debemos librar aunque más no sea un flojo combate. Al final de cada jornada el menor esfuerzo significa una especie de victoria. Acuérdense del pianista que dijo que si no practicaba un día, lo advertiría él; si no practicaba durante dos, lo advertirían los críticos, y que al cabo de res días se percataría la audiencia.

Hay de esto una variante válida para los escritores. No es que en esos pocos días se vaya a fundir el estilo, sea lo que fuere.

Pero el mundo le daría alcance a uno, e intentaría asquearlo. Si no escribiese todos los días, uno acumularía veneno y empezaría a morir, o desquiciarse, o las dos cosas.

Uno tiene que mantenerse borracho de escritura para que la realidad no lo destruya.

Porque escribir facilita las recetas adecuadas de verdad, vida y realidad, que permiten comer, beber y digerir sin hiperventilarse y caer en la cama como un pez muerto.

En mis viajes he aprendido que si dejo de escribir un solo día me pongo inquieto. Dos días empiezo a temblar. Tres y hay sospechas de locura. Cuatro y bien podría ser un cerdo varado en un lodazal. Una hora de escritura es un tónico. De nuevo en pie, corro en círculos clamando por un par de polainas limpias.

Pues bien: de un modo u otro de eso se trata este libro.

De tomar una pizca de arsénico cada mañana para sobrevivir hasta el atardecer. Y otra pizca al atardecer para sobreviri y algo más hasta el alba.

La microdosis de arsénico así ingerida lo prepara a uno para no ser envenenado y destruido por entero.

Trabajar en medio de la vida es administrarse esa dosis. Manipular la vida, lazar brillantes orbes coloridos a que se fundan con los oscuros, mezclar una diversidad de verdades. Recurrimos a la grandeza y hermosura de la existencia para soportar los horrores que nos dañan directamente en nuestros familiares y amigos, o a través de los periódicos o la tele.

No hay que negar los horrores. ¿Quién de nosotros no ha visto morir de cáncer a un amigo? ¿Qué familia no tiene un pariente muerto o lisiado por un automóvil? Yo no la conozco. [···]

Lo que significa escribir como cura. No completa, claro. Nadie supera del todo el hecho de tener a los padres en el hospital o a la persona amada en la tumba.

No quiero usar la palabra «terapia»; es demasiado limpia, demasiado estéril. Sólo digo que cuando la muerte reduce la marcha de otros, uno tiene que preparar de prisa un trampolín y saltar de cabeza a la máquina de escribir.

[···]

Todas las mañanas salto de la cama y piso una mina. La mina soy yo.

Después de la explosión, me paso el resto del día juntando los pedazos.

Ahora les toca a ustedes. ¡Salten!”

No hi ha dia que no intenti saltar al so de les mines que trepitjo.

És fàcil recordar els escriptors quan moren. Tothom ho fa. Però precisament en aquest cas té més sentit que en cap altre, segurament, recordar l’obra de Bradbury. Qui sap si algun dia ens convertirem en memoritzadors solitaris, com l’heroi de la seva distopia, vagant pels boscos d’un món que s’haurà convertit en un lloc hostil, i perorarem com vagabunds, amb la paraula com a única llar, intentant evitar que els bombers provoquin els focs que cremin els llibres -o els digitalitzi tots...-, recitant obres de Pla, novel·les de Faulkner... o Fahrenheit 451, de Ray Bradbury.

Crec que dedicaré l’estiu a memoritzar la seva obra.

Ha mort Ray Bradbury.

Llarga vida a Ray Bradbury.

Things I know now

'I would like to see a little more propriety,

Cooperate with me and answer me

Without a plea.'

Chris Garneau, Baby's Romance

-----------------------------------------------------------------------------

'here is the deepest secret nobody knows

(here is the root of the root and the bud of the bud

and the sky of the sky of a tree called life; which grows

higher than soul can hope or mind can hide)

and this is the wonder that's keeping the stars apart

i carry your heart (i carry it in my heart)'

e. e. cummings

-----------------------------------------------------------------------------

MANOBRE

Ésser poeta: bastir

sempre en el buit, sense fi,

paraula a paraula una obra

que es perd endins de l'espai;

ser-ne tan sols un manobre

i no sentir-se mai pobre,

ni no desistir-ne mai.

És l'edifici tan alt

que mirar-lo fa vertigen;

té en el meu nucli l'origen;

qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral

d'impuls i de paciència:

contra el fugaç, persistència,

contra el caduc, resistència,

contra els somnis, evidència

de vertebrada existència.

Oh aventura total!

Joan Vinyoli, A hores petites (1981)

La passió especulativa

Al Toni, el Miquel, l'Esdres i el Carles, grandíssims i apassionats especuladors.

Walk on through the wind,

walk on through the rain,

tho' your dreams be tossed and blown.

You'll Never Walk Alone, Oscar Hammerstein

Una de les coses que millor se’ns dóna als homes -i dic homes específicament- és especular. Especular ens agrada. Especular, tinc la sensació, és una de les coses que millor fem. Imaginar, fer anar el món de les possibilitats fins a discernir alguna cosa concreta, no treure’n l’aigua clara fins que no està ben bruta, i llavors lluitar per aclarir-la ben aclarida, pensar què hauria de passar perquè acabés passant això, i trepitjar les sorres movedisses del món de les possibilitats. Les dones, amb el seu esperit mesuradament pràctic, són capaces de saber què signifiquen segons quins moviments de l’esperit -això sí o això no; això ho vull o no ho vull; això podré o això no podré...- però els homes, amb aquesta desídia estúpidament romàntica, som els mestres de l’especulació. Això espera’t perquè no sé ben bé cap a on anirem, això diré que no però osti hi ha potser alguna cosa del no que em fa pensar que sí, i si això passés? osti si això arribés a passar què faria... I així anem especulant.

Moltes coses són cruels a la vida, molt més greus i molt més importants, en valor absolut, que un partit de futbol. Això és així i no és de cap altre manera. És del tot indiscutible. Molts t’ho fan veure quan els parles d’un gol, d’un partit, d’un esdeveniment futbolístic èpic, com el que es viuen, per exemple, en una lliga de futbol als finals de les temporades. I tenen raó. Moltes coses són cruels a la vida, i no se’n parla a diari, no surten a la televisió, no mouen tants diners. Sí, és cert. Això és incontestable. Però, i què? No és l’esport un joc? No pot ser l’esport una metàfora?

Moltes coses són cruels a la vida, moltes persones podem arribar a ser-ho, a través de les paraules -amb fets, o, el que pot ser pitjor, amb silencis- però tan en l’esport com en l’amor, si una cosa fem bé els homes, és especular mentre intentem jugar el partit.

L’especulació esportiva és divertidíssima. Dins i fora del camp. Des d’aquell mitològic jugador de l’Alcoià que esgrimia una supramoral impossible d’igualar a les gestes reals fins a la gesta -real- del Liverpool de fa uns anys contra el Milan -els italians, sempre els italians...- a una final europea, passant per la qualitat humana que han demostrat tenir -i no tenir- molts entrenadors i jugadors de diverses disciplines esportives, l’esport és una manera com una altra de buscar l’èpica. I d'especular.

Per l’esport, com per l’amor, es veuen fer bogeries, es plora i es riu, es crida, es patex i es lluita. Recordo bastants minuts d’especulació viscuts al costat de mon pare, amb els amics, o la sensació especulativa que es va manifestant en mi dins el camp, quan he tingut l’ocasió de participar en alguna competició esportiva.

Això que ha passat aquests útims anys, aquests últims mesos, aquestes setmanes, aquests partits, els minuts guanyats, els mintus perduts -perquè això és l’esport si un pot ser capaç de gaudir-ne- no tenen perquè suposar un problema per la societat. I com em va dir algú o fa gaire, per poder gaudir de la vida cal aprendre a patir, igual que per saber guanyar, cal saber perdre. Messi marcant amb el cor contra un equip brasiler, el gol d’Iniesta a Stamford Bridge, els jugadors fan anar pels aires l’entrenador, Henri deixa passar la pilota sense tocar-la i marca davant de Casillas, Villa ha marcat un golàs, el penal que Messi va fallar a Sevilla, Piqué s’estira la samarreta ensenyant-la al púlic madrileny, Puyol es treu el braçalet de capità i li fa un petó...

Tot això, també, és l’esport.

I tots aquests records, també, són records.

De la impossibilitat

I a R. M. (2), lluitadora, hiperlectora, anotadora i alegre

Cal fer renéixer les paraules

E. L. Doctorow

Parafrasejant Tolstoi -amb el perdó de tots els déus del temple de la literatura en majúscules-, diríem que tots els amors feliços són iguals, però que els amors infeliços -poseu-hi impossibles-, ho són cadascun a la seva manera. Això, evidentment, no és del tot cert, no és gens cert, de fet, perquè si hi ha una cosa vertadera -i té gràcia que així sigui- de les diverses històries amoroses que un pugui tenir al llarg de la seva vida és que, efectivament, totes són diferents entre elles, per moltes similituds que un cregui veure-hi. Les possibles i les impossibles. Com va dir un dia un ex company de feina, tot a la vida segueix un protocol. Absolutament tot. Fins i tot la guerra. Excepte l’amor. L’amor no. No hi ha protocols que valguin per l'amor.

John Edgar Hoover (1 de gener de 1895 - 2 de maig de 1972) fou un ésser obsessiu. Un home centrat en una sola idea, per la qual va arribar a perdre el nord -el nord emocional. Incapaç de dur a terme les seves satisfaccions amoroses, Hoover es va entestar en una única cosa: la seguretat del seu país. És per això, d’alguna manera, que la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, J. Edgar, duu el segell Eastwood inequívocament. Perquè fet i fet, totes les històries que filma Clint parlen, en el fons, del mateix: la història d’una obsessió a partir d'un trauma, la recerca individual i molt sovint pernoctada d’alguna cosa. I per recerques pernoctades, sens dubte, la de Hoover.

El guió de Dustin Lance Black -el guionista de la molt més que respectable Harvey Milk de Gus van Sant- posa ja en joc les dues constants en la vida de Hoover: la seva solitud, combinada amb una incapacitat per ser honest amb els seus sentiments, i la indissociable capacitat obsessiva per ordenar-ho tot. Davant la relació malaltissa amb la seva mare, a través del record traumàtic que li deixen els atemptats de Washington de l’any 1919 -que colpeixen la consciència de l’espectador proporcionalment a com deurien colpir la seguretat d’un joveníssim Hoover-, l’home, insegur de tot allò que l’envolta, classifica. Contra el caos, arxivadors.

L’energia de Hoover, doncs, les seves facultats per sobreviure a diversos presidents dels Estats Units -no només va ser el fundador de la FBI, sinó que va ser el director de tal institució entre el 1924 i el 1972- té fins i tot alguna cosa de monstruós, de forçosament artificial. Perquè parlem -parla Eastwood- d'algú que és capaç d’estar-se cinquanta anys al capdavant de la institució que guarda els secrets i mou diversos fils de la nació que domina el món, ras i curt, algú que, d’alguna manera, a l’ombra, quasi sense aparicions públiques, va convertir-se en el subconscient de la societat americana -i per tant del món occidental, permeteu-me que simplifiqui- durant dos terços del segle XX.

I heus aquí la impossibilitat. Hoover està secretament enamorat de Clyde Tolson (molt destacable Armie Hammer); és amb ell i amb l’ajuda de la secretària Helen Gandy (Naomi Watts) que comença tot, de fet. Els primers compassos, la il·lusió, les novetats, les troballes, la felicitat, tot això s'acaba i deixa pas a un excés de poder, a la megalomania, a la moralitat dubtosa. I J. Edgar es veu progressivament aclaparat pel seu desig frustrat, per una constant autocensura. Hoover es duu malament amb sa mare, es duu malament amb la seva sexualitat, es duu malament amb Clyde... I finalment es duu malament amb el món. La seva possibilitat de sobreviure classificant té limits. Hoover classifica els Estats Units perquè les seves patologies són tan violentes, tan difícils de suportar, que necessita ordenar el seu propi caos. Però sucumbeix en l'intent -si es pot sucumbir després de fundar la FBI i dirigir-la durant cinquanta anys. I és per això que la història de Hoover encarna a la perfecció la història de l’amor impossible. Un amor ple de satisfaccions però radicalment trist, al cap i a la fi.

Un pot recordar els bons moments que hi hagut durant la relació en qüestió, però sempre tendirà a pensar què hauria passat si hagues ceongut aquella altra persona en circumstàncies diferents, a on els hagués dut la seva pròpia voluntat, la vida, si no hi hagués hagut tal o tal altra circumstància que els tallava les ales. Quin hauria estat el camí compartit, quina l’aposta per la felicitat.

No és la primera vegada que Clint Eastwood -de qui em delcaro més que fan: les seves pel·lícules són cases per mi, cases on puc seure i romandre, llocs on puc sentir-me, ni més ni menys, segur- filma un amor impossible. De fet, què sinó un amor impossible és el que viuen Francesca Johnson / Meryl Streep i Clint Eastwood / Robert Kincaid a la meravellosa Els ponts de Madison County (1995)? La promesa d’una felicitat possible, l’aposta que sembla que va quallant pot esdevenir ràpidament un miratge, boira incerta per sempre més, la renúncia a tot impuls...

I llavors el record. Tenir-ne cura. Perquè sí, l’unica possibilitat amb els amors impossibles és afrontar l’oblit. Desfer-se en el silenci, deixar-se anar en un esforç per no embrutir-ho més tot, distreure’s i buscar el millor que ha quedat de tanta foguera. En definitiva, perviure en el record, en el record d’aquell primer petó, d’aquell gest, aquella mirada, i creure que algun dia un podrà reviure-ho en un món nou, ple de possibilitats, i com a mínim, amb el mateix nivell de complicitat.

Mentrestant, però, sempre quedarà aquell record.

I en aquell record pervivim.

Back

Wherever You Are

 A R. M. (1), editora, foguera, gasela i trobadora d’àmfores

Després d’una intensa gira mundial per promocionar Takk, el quart disc d‘estudi que havien gravat, la banda islandesa Sigur Ros va decidir fer una minigira totalment diferent: durant unes setmanes, recrrorerien la peculiar orografia de la seva illa, del seu país, Islàndia, recalant a determinats llocs, per oferir als islandesos mateixos, de manera gratuïta, la seva capacitat de generar bellesa a través de la música. La humil i emotiva comesa, plena d’agraïment i simbolisme va suposar, doncs, no només l’epíleg ideal a la gira d’un disc fantàstic, sinó la culminació d’un recorregut, que traduïa l’estat de forma òptim en què es trobava la banda. Aquesta idea prodigiosa va ser recollida a un documental: Heima, 2007. Mai tinguéssiu l’oportunitat de mirar-lo, no la deixéssiu passar.

Sigur Ros s’ha caracteritzat des dels seus inicis per la recerca de la bellesa, a través d’un so acuradíssim. Quatre components: veu i guitarra de Jón Þór Birgisson (també anomenat Jonsi, amb un parell de treballs en solitari, més que presentables); el baix de Georg Hólm, la bateria de Ágúst Ævar Gunnarsson (posteriorment reemplaçat) i els teclats de Kjartan Sveinsson. Un so eteri -com etèries deuen ser les nits a segons quins punts de la costa islandesa- i el falset constant del seu vocalista, abocada a un penyasegat durant tota la cançó, han dut els treballs del grup a la més alta consdieració per part de molts melòmans i al gaudi dels oients més profans -us asseguro que jo de melòman no en tinc absolutament res. Al llarg dels seus treballs, doncs, i a través, també d’uns videoclips absolutament pertinents, un pot gaudir de les cançons de Sigur Ros, atemporals, revolucionàries: precioses.

Més enllà d’això, però, rau en aquest documental una bellesa inaudita, un pas més enllà difícil d’aconseguir, propi dels grans artistes. No només el retorn als orígens -eloqüent i simple alhora- s’aferra a la idea central del metratge, dels concerts i de les paraules dels components de la banda, sinó que la concatenació d’imatges combinades amb el so fan de Heima un clímax constant, catarsi continuada. Una orquestra guarnida de blau entra a un poble coster; un concert a una fàbrica abandonada; les cares de total absorció dels assistents a aquests concerts, els gestos d’agraïment, les imatges del paisatge islandès... 'Takk' vol dir, en islandés, gràcies. 'Heima' vol dir pàtria. I la concatenació de sons i imatges, doncs, destinada a crear la màxima quantitat de bellesa possible -que pel que fa al cas és molta- que Sigur Ros duu a terme en aquest documental acaba resultant del tot feliç.

Els camps de lava, nens sobrevolant els penyasegats, els fiords, avis que segueixen jugant, les llacunes, immergir-se, els petits pobles de pescadors, una sèrie de conceptes que transmeten la idea d’una poètica, una idiosincràsia, com la que deu tenir Islàndia i que, al mateix temps, pot emocionar a qualsevol persona del planeta.

Quan dues persones s’estimen -alhora- tot és imparable. Tot es pot fer, tot sembla escrit per arribar junt s a un horitzó que no s’acaba. No és fàcil. Primer, cal que aquelles dues persones tinguin una complicitat -cosa molt més inaudita del que sembla- i, no només això, sinó que en segon lloc cal que tinguin ganes de compartir aquesta complicitat, una espècie de comunicació invisible, una festa de l’entesa, on les paraules hi seran per ser sumades i no per restar res, cap esforç, cap mèrit, per part de l’altre.

Heima és un cim indestructible, un etern cant a l’agraïment i a l’entrega, l’única mesura de l‘amor és estimar sense mesura, Heima és la síntesi de la bellesa, un món de possibilitats des de casa, una aposta per la vida, l’horitzó, la promesa d’una hipotètica felicitat. Res més compta que el que s’està fent en aquell petit espai, en aquell precís moment.

En realitat, què, sinó això, és l’amor?

Beauty (uncensored) - I was only trying to spell a loss

Don’t you cherish me to sleep

Never keep your eyelids clipped

Hold me for the pops and clicks

I was only for the father’s crib

Hair, old, long along

Your neck onto your shoulder blades

Always keep that message taped

Cross your breasts you won’t erase

I was only for your very space

Hip, under nothing

Propped up by your other one, face ‘way from the sun

Just have to keep a dialogue

Teach our bodies: haunt the cause

I was only trying to spell a loss

Joy, it’s all founded

Pincher with the skin inside

You pinned me with your black sphere eyes

You know that all the rope’s untied

I was only for to die beside

So itʼs storming on the lake

Little waves our bodies break

There’s a fire going out,

But there’s really nothing to the south

Swollen orange and light let through

Your one piece swimmer stuck to you

Sold, I’m Ever

Open ears and open eyes

Wake up to your starboard bride

Who goes in and then stays inside

Oh the demons come, they can subside

L'autèntica perifèria autèntica

A C. M., perifèrica, divertida, cambrera, il·lustradora. I autèntica.

"Comment les foux peuvent-ils êtres fatigués?"

Le Havre, Aki Kaurismäki

Fa anys, una ex companya de l’escola que tenia moltes i molt bones idees va tenir la intenció d’organitzar una exposició a la Facultat d’Arquitectura de la UB, on estudiava, al voltant de la perifèria. El cert és que no sé si tal exposició es va arribar a fer mai, però sí sé que oferia moltes possibilitats de bones a primeres; per poc que ens hi poséssim, des del punt de vista justament arquitectònic, purament artístic o simplement literari, un podia entusiasmar-s’hi de seguida. Què millor, a més a més, que fer-la a una facultat situada -com ocorre amb moltes de les facultats d’aquesta entitat universitària- allà a la Diagonal, a una certa perifèria urbana, de fet... Era l’estiu en què acabàvem de cursar COU, un curs en què vaig descobrir gran quantitat d’estímuls en els companys de la meva classe, i on vaig poder entendre, al mateix temps, que escriure era l’autètica salvació a tot plegat.

Però bé, la qüestió que interessa aquí: l’estiu va fer que, en un atac de solipsisme que de tant en tant després ha anat revenint, marxés uns dies sol a Escòcia, als Highlands, amb l’aburdista pretext d’anar ‘com més al nord millor, com més enfora millor’, buscant les Òrcades, i les Shetland, fins i tot. Escòcia m’atreia -i els meus instints no eren en va, segueix sent un país que m’atrau i m’interessa. Però el que més m’atreia, en realitat, era la idea d’anar a un límit; anar a fora: recórrer una perifèria. Res d’especial, en el fons. Un viatge iniciàtic -i certament flipat- com el que fa molta gent entre els 15 i els 20 anys, i que em va servir, entre d'altres coses, per escriure una quantitat ingent de poemes (molt) dolents i llegir novel·les (bastant bones) als hostals on passava les nits. Nits no sempre ben dormides, degut a la quantitat ingent dels anomenats backpackers -amb qui en aquest tipus d’establiment un es veu obligat a compartir habitació-, molts d’ells noctàmbuls empedernits i força tendents a l’alcoholisme -és normal: si jo hi hagués anat amb amics, segurament, també m’hi hauria posat. No tantes com aquí, però Escòcia, en aquest sentit, ofereix també moltes possibilitats De manera que, bàsicament, moltes nits, em quedava a la recepció de l’hostal i llegia. Allà, de fet, crec recordar que concretament va ser a Thurso, una nit de diluvi universal, vaig llegir el Frankenstein de la Shelley a la llum tènue de la recepció -una estampa que vaig compartir amb una noia terriblement atractiva, que llegia, també, un llibre sobre Sibèria, i que va acabar de completar tal escenari, perifèric perquè sí-, o vaig poder disfrutar dels versos locals d’alguns poetes de l’illa de Skye, allotjat a un hostal fred i solitari de Portree, on també plovia, per cert.

Però l’estampa més perifèrica estava encara per arribar. Efectivament, en les tres setmanes que vaig estar rondant el país, vaig acabar viatjant a les illes Òrcades, i vaig estar uns dies a Kirkwall, la capital. Va ser durant un d’aquells dies, quan, havent llogat una bicicleta, vaig tenir la sensació més perifèrica. Vaig decidir, una mica perquè sí, una mica per omplir d’espai el temps que tenia, pedalar l‘illa en la totalitat del seu perímetre. No gran cosa. No devia arribar ni als cent quilòmetres i, tot i que no sóc un ciclista experimentat, ni molt menys, vaig pensar que podia ser una bona idea conèixer tota l’illa d’aquesta manera, passant un dia una mica sofert però de ben segur agraït, finalment. (D’altra banda, havia a marxat de Barcelona bastant enamorat, començava a sortir amb una noia, i la idea d’escriure-li una carta des del que per mi era una imatge de la fi del món, després d’haver pedalat intensament, em feia creure’m capaç de tot: fos com fos, doncs, volia completar aquesta imatge tontament romàntica).

Com no, durant la comesa va ploure. Vaig sortir aviat, vaig fer el tram necessari per arribar a un port i menjar alguna cosa i, quan tornava, va començar a ploure. Una pluja petita, finíssima, però molesta. Començava a fer-se fosc i havia de tornar a l’hostal. Tot d’una, en un paratge rocós, quasi lunar, una petita església. A uns deu quilòmetres de Kirkwall, les illes Òrcades, sota la fina pluja escocesa, vaig veure una església petitíssima, quasi una abadia, sobre un promontori rocós, des de la qual, a més a més, onejava una bandera -una bandera minúscula, quasi de fireta- italiana. Prometo, per tot l’esforç que vaig fer aquell dia, que això va ser així. Allò, sens dubte, em vaig dir, seria el que explicaria per l’exposició que l’ex companya de classe volia fer sobre la perifèria. Vaig començar a escriure el text. Mai el vaig acabar. I no sé si mai es va fer l’exposició.

Le Havre. Aki Kaurismäki (Orimattila, Finlandia, 1957). 2011. Le Havre és, com diuen, un homenatge a la nouvelle vague, d’alguna manera -aquelles pel·lícules fetes amb una llum tènue, una noia guapa i una pistola, sí-, un homenatge conscient, volgudament emocionat i sarcàstic, on s’explicita el discurs, el text, on els personatges quasi sembla que estiguin exagerant les paraules -però transformant els seus gestos en la mínima expressió asèptica- per indicar el que està passant: Kaurismäki sembla dir-nos que el que interessa són les idees, els conceptes, no tan la trama. Importa el que es fa, no el que es diu. Una trama d’altra banda veritablement moderna, contemporània, en què si un vol, a més a més, es pot parlar del Kaurismäki més globalitzat. Un nen africà, teòricament amb destinació Londres, arriba a Le Havre per error, i un antiheroi a la tardor -o a l’hivern...- de la seva vida, un home de vida precària que es dedica a netejar sabates, i que té la dona malalta, es veurà heoicament forçat a salvar-lo, fent-lo sortir cap a Londres clandestinament.

Allà on Jim Jarmusch -un cineasta que, potser per friquisme, potser per perifèric, sempre he fet cosí germà de Kaurismäki- és simplement efectista -a hores d’ara encara no he trobat qui m’hagi pogut explicar què va ser la seva última pel·lícula, més enllà d’un artifici tremendament cool-, el finés és tot sensibilitat i coherència. Perquè de fet, què, sinó la perifèria, és Finlàndia? I què sinó la perifèria en estat màxim, és una pel·lícula d’un finés a una ciutat portuària del nord de França, eminentment perifèrica, com és Le Havre?

No hi ha res més perifèric que Le Havre, i he vist molt poques coses més autèntiques que aquesta última obra d’art d’Aki Kaurismäki al cinema. Pura perifèria, pura autenticitat, pur cinema, Le Havre és un prodigi.

A highway with no one on it

You say you want your love to work out right

To last with me through the night

You say you want a diamond on a ring of gold

Your story to remain untold

Your love not to grow old

All the promises we made from the

Cradle to the grave

When all I want is you

What a prize! Got a body like a battle

axe... Love that perfect frown, honest eyes...

We ought to buy you a Cadillac.

Xarxes (in)comunicatives

 

'I need to do something substantial in order
to get the attention of the clubs' 

Potser una de les metàfores més belles sobre la capacitat comunicativa de l’ésser humà es transmetin a través del periodisme. Una professió que consisteix a, bàsicament, explicar les coses que ocorren al nostre voltant. Tal qual. I potser per això, precisament, resulti més catastròfic veure què fan segons quins periodistes amb aquest mateix do amb què, no ho oblidem, la majoria de nosaltres passem el dia. Sigui a través de la ràdio, a través dels (extints?) diaris, a través de la mai obsoleta televisió o resseguint els viaranys de l’omnipresent internet, amb totes les seves variants i formats -ara ja gairebé més mòbils que estàtics-, tots tenim, qui més qui menys, algun contacte diari am el periodisme, potser la professió amb què més topem en el nostre dia a dia, a què és ens enfrontem i davant la qual, doncs, tothom es veu una mica empès a opinar. Opinem com opinen alguns periodistes. I opinem, a més a més, dels mateixos periodistes.

Ho deia Nietzsche, ja, no sé a on:



"El periodista, l’esclau de paper del dia, ha obtingut la victòria en tots els aspectes de la cultura per sobre del docent superior, i a aquest darrer només li resta la metamorfosi, sovint ja experimentada, de moure’s ara també en la manera de parlar del periodista, amb la lleugera elegància d’aquesta esfera, com una papallona xamosa i culta..."

No crec que sigui del tot cert el credo d’actualitat segons el qual ara que tenim totes les eines del món per comunicar-nos estiguem més sols que mai -allò que el facebook (grandiós tràiler pel molt més que digne invent que ha revolucionat la manera com entenem l'ús dels ordinadors, biopic d'un personatge apassionant, apassionat i fins a cert punt frustrat, la qual cosa ens hauria d'indicar més d'una cosa, ja), el twitter i totes les xarxes intercomunicatives que tenim al nostre abast serveixen més per fomentar la nostra solitud que per establir un diàleg real. Crec que, de fet, sempre ho hem estat, siguin quines siguin les eines de què disposem. Sí crec que, fet i fet, qui vulgui comunicar-se, realment, farà els esforços necessaris, i que comunicar-se, en el fons, requereix molt més que els mitjans tècnics: necessita de la perfecta disposició dels dos protagonistes: l’emissor i el receptor. És cert, d'altra banda que, si més no, la manera de comunicar-se d’avui en dia és molt més indirecta, molt més diferida, i que les anomenades xarxes socials són més aviat un aparador immensament masturbatori i una gran cúpula d’egos, més que una comunitat de conversa. Al capdavall, si es diuen xarxes, també pot ser pequè un hi pugui quedar atrapat...



Vaig veure fa temps Ace in the Hole/The Big Carnival (1951) ('Everybody! Listen to me!! Listen!!!'), del sacrosant Billy Wilder, i que ara, d’alguna manera, Álex de la Iglesia, diuen, ha versionat amb la seva La chispa de la vida -em declaro fan de José Mota, per cert, ara i aquí. Vaig veure també The Front Page (1974), amb els genials Lemmon i Matthau fent de les seves. Totes dues em van semblar rutilants, perquè rutilant és Wilder.

He tingut l’oportunitat, però, de veure aquests dies una 'pel·lícula-metàfora'; una d’aquestes històries que guanyen terreny en la ment de l’espectador a mesura que avancen en el seu metratge, perquè el que expliquen i el que són -aquesta perfecta condensació entre contingut i forma que quan es dóna de manera harmònica fa tant de plaer- acaba sent el mateix. Es tracta de Network, una pel·lícula que el mai prou valorat Sidney Lumet va dirigir l’any 1976.





'I'm gonna blow my brains out, right on this program,
a week from today'

Sidney Lumet és rostoll del millor. Rostoll on després s'hi ha plantat tanta i tanta floritura. Igual que l’escriptor Joseph Mitchell, que el cineasta Fred Zinneman, o que qualsevol dels meravellosos actors secundaris de Hollywood que ja aleshores -i encara ara- ultrapassen de volta i mitja molts dels actors o escriptors consagrats, Lumet, com avui en dia Mamet, construïa històries hàbils, la trama de les quals funcionava com una seda, històries que apel·laven constantment a la intel·ligència de l’espectador -la qual cosa s’agraeix, sovint. L’última pel·lícula que ens va deixar, Before the Devil Knows You Are Dead, en fou l’exemple culminant: com una obra de teatre grega absolutament desballestada -Shakespeare l’hauria signada amb escreix-, en ella, una família veia el seu final -si és que les famílies poden tenir un final- encrudit per una sèrie de circumstàncies penoses i patètiques, i les parelles que la protagonitzaven eren un exemple rutilant d’incomunicació.

Network explica amb mestria, entre moltes altres coses, la metàfora de la televisió. No en va, finals dels seixanta i principis dels setanta foren els anys en que l’aparell es va popularitzar al món occidental. Una càmera obscura des de la qual emissors de tot tipus bombardegen amb missatges de tot tipus receptors de diversa classe, índole, opinió i tendència. Network explica com un home embogit pot fer ballar l’opinió pública, com l’opinió pública pot determinar la vida de l’home boig i com els qui s’encarreguen de fer ballar els uns i els altres poden acabar decidint quina és la comunicació que cal que ens creguem.

Al cap i a la fi, a quaranta anys vista, si encenem la televisió, a banda de les tonteries que triomfen a Catalunya, no han canviat gaire les coses. Seguim buscant maneres d’aprendre a comunicar-nos.

Wild is the wind. Still.

Time to run

alone

again

Pensar en l'obsolescència

We could have had it all

To be my mistress

the light color in the room
the sunshine seeping in
doesn't mix with the black of
death's angel looming in
i've had enough of the
brutal beatings and name callings
to lose me to this bed
bruised internally
eternally
your praise little gifts you spent your money
and stuffed me with
didn't amount to anything
the attention i need is much more serious
a kind of weight you couldn't lift
even if your cheap career
depended on it
i need someone much more
mysterious
to be my miss
to be my mistress

Ester / Barthes

“Buscar un tumba en un cementerio es parecido a buscar un rostro desconocido entre la multitud. Ambas actividades generan en nosotros una misma manera de ver y de estar: a cierta distancia, cada persona podría ser lo que nos espera; cualquier tumba, la que buscamos. [···] Para encontras la tumba que buscamos, la inscripción definitiva, es preciso examinar con detenimiento las várices del mármol; para dar con el rostro del extraño, comparar nuestras expectativas del perfil imaginado con la variedad de narices, barbas y frentes que tenemos delante; hay que leer las miradas de los desconocidos como se lee un epitafio, hasta encontrar la insignia precisa, el “sí soy yo” lapidario del muerto que nos espera.” Valeria Luiselli, Papeles falsos

Fa dies que l'Ester i jo ens truquem i no ens trobem. L'Ester i jo, al llarg de la nostra relació, ja ho hem tingut, això. Ens busquem, ens truquem, ens deixem missatges i ens escrivim mails, i quan finalment ocorre que ens trobem, el recorregut, l'embranzida, ha estat tan ple de petites expectatives que la trobada suscita un cert esclat.

Quan penso en l'Ester penso en tantes coses que costa sintetitzar-les en una sola entrada a aquest blog. Penso en les platges de Normandia i en Roland Barthes; penso en Stanislas, en John Ford i en els crits de celebració davant d’allò que crea expectatives; penso en la confessió de la María Zambrano i en l’autobiografia de Chesterton; en els vaixells que descarregaven llibres als ports dels Països Baixos al segle XVII, en els grups britànics dels anys setanta i vuitanta. I llavors torno a pensar en la figura afable i alhora perillosa de Roland Barthes. Penso en les corbes d’Astúries de després de dinar, sota un sol de justícia, en les obres de teatre d’Oscar Wilde, i en una mirada una mica perduda que vaig veure-li un dia als afores d’un hospital de Sabadell. I torna Roland Barthes.

Però si una cosa penso quan penso en ella, per sobre de tot això, aglutinant-les, probablement, és en la perseverança i la capacitat per superar-se. Quan veig l’Ester, ara, ja, sempre, penso en la força que li vaig veure reflectida als ulls fa un any i mig, quan tot i tothom semblava decidit a fer-li la traveta de totes les maneres possibles, i ella saltava sense parar i sense saber cap a on saltava. Penso en la perseverança i la tenacitat, la capacitat per usar el sentit comú com ningú l’usa -i això que l’acusen sovint d’exagerada- i la possibilitat d’establir un diàleg quotidià enmig d’una atmosfera dramàtica i plena d’afectació. Ella ha après això ('tonight I'm gonna bury that horse in the ground'). I jo, en gran part, ho he après amb ella, observant-la de lluny, admirant-la d’a prop.

Potser justament això, jo que el conec tan poc, i ella que n’és experta, és una de les coses que el crític literari Roland Barthes va intentar amb l’escriptura al llarg de la seva vida: esclatar els aspectes fins al moment menys estudiats i fer-ne teoria literària, fent-ne així literatura. L’etiqueta de crític literari, tal i com l’entenem, no li fa tot l’honor a Barthes; una personalitat de la seva alçada intel·lectual mereixeria un altre distintiu. No ho dic perquè la crítica literària sigui una disciplina directament devaluada, minoritària, sinó perquè ningú sap ben be què és i és un d’aquells terrenys una mica trillats on ben bé qualsevol pot entrar-hi a tirar-s’hi quatre pets i quedar-se tan a gust.

Cavant a la santa viquipèdia, trobo això : ‘les barthes de l'Adour (du gascon barta: broussailles dans un bas-fond humide) sont les prairies marécageuses du fleuve Adour’. De manera que el mot francès ‘barthes’ -suposo que tu, això, Ester, ja ho sabies- prové del dialecte gascó, dins el vocabuari del qual ‘barta’ vindria a significar ‘mala herba que creix als baixos fons humits’. Un concepte d’un significat al·legòric innegable si parlem dels textos de Roland Barthes. Com si del rostoll dels camps on ha de ressorgir la collita es tractés, la barta -catalanitzem-ho, va, a la brava- és el lloc on creixen les herbes incòmodes, un lloc humit i a penes invisibles on, tot i aquesta invisibilitat, creix la natura.

Aquest estiu amb uns amics vam fer un viatge al nord d’Espanya. Només vam sortir del que seria estrictament la Península per endinsar-nos, en un capvespre d’allò més ignot i significatiu, a la petita localitat d’Urt. Urt, on vam acostar-nos improvisadament, de fet, i on vam dur a terme, per cert, el visionat d’un partit del Barça -un dels anomenats clàssics de la Súpercopa- més surrealista que mai he dut a terme -sobre una taula de ping pong, a un càmping : un visionat barthesià?-, és un poble molt petit. Vam anar a Urt amb un objectiu concret: visitar la tomba de Roland Barthes. De fet vam canviar la ruta exclusivament amb aquest motiu. Pel que sembla, Barthes hi passava molts estius, i de fet encara hi viu un germanastre. A Roland Barthes par Roland Barthes, l’escriptor hi explica, pel que fa a aquestes seves estades a la petita localitat: «Le délice de ces matinées à U.: le soleil, la maison, les roses, le silence, la musique, le café, le travail, la quiétude insexuelle, la vacance des agressions…». Vam arribar-hi cap a les sis, posem, i vam estar un parell d’hores fent el flâneur, si és que un pot fer el flâneur a un lloc com Urt. Vam preguntar a tot aquell que es creuava en el nostre pas, vam picar a portes, vam entrar als tres cementiris del poble buscant la seva tomba...

Potser correspon a algú amb la capacitat sinàptica, delicada, sensible i intel·ligent com la meva amiga Ester retre homenatge a Roland Barthes, algú que, de manera més contundent del que pot semblar, mà invisible, com una ona de propagació intel·lectual inaudita, va influenciar en tantes persones. Una herència invisible, com les lletres de la seva tomba, quasi esborrades del tot, com els arbustos dels baixos fons humids, com una biblioteca tancada en un poble petitíssim del sud de França que ningú visita mai.

Vam passar-hi la nit.

La meva amiga Ester no se n’adona, però en un moment donat tot aquest fons serà, novament, dut a una superfície legible, hàbil, especular i es farà justícia a tanta lucides intel·lectual. De moment, ara per ara, ella fa classes de català a un institut on no hi ha quasi cap alumne que entengui el català.

Hi va cada dia amb les classes preparades. I persevera.

La tomba de Barthes, quasi abandonada, ens persegueix.

Soft and sweet

What a beautiful face

I have found in this place

That is circling all round the sun

What a beautiful dream

That could flash on the screen

In a blink of an eye and be gone from me

Soft and sweet

Let me hold it close and keep it here with me, me

L'entusiasme de la realitat

A Elena Martín Martínez: llibretera, saxofonista. Entusiasta.

L’atzar ha fet que, en les últimes setmanes, i en el marc de dos festivals als quals gairebé mai havia acudit, hagi vist dues grans peces d’art amb intencions diferents però amb un mateix batec, al capdavall: l’entusiasme.

A Sitges vaig anar-hi a veure, a banda d’una infame pel·lícula de vampiresses adolescents, dirigida per la directora de la més que digna American Psycho, un documental curiosíssim: Ressurrect Dead. En ell, un noi aficionat a dur un estil de vida alternatiu, diguem-ne, es fixava en una plantilla que algú havia deixat impresa, misteriosament, a diversos llocs dels Estats Units i de Llatinoamèrica, i on es podia llegir el següent missatge, críptic i inquietant:

TOYNBEE IDEA

IN MOVIE 2001

RESSURRECT DEAD

ON PLANET JUPITER

La pel·lícula narra el viatge obsessiu del noi que descobreix aquest fil estirable per saber qui i com es va gestar aquesta comesa, i, sobretot, per què. Resulta totalment al·lucinant comprovar que el documental, de molt baix pressupost -el director netejava cases mentre el feia i va tenir molts problemes de finançament, no cal imaginar-s’ho gaire tenint en compte l’argument, o el no argument, del metratge- aconsegueix, amb aquestes coordenades, petitíssimes coordenades, des d’aquest punt de vista reduït, més que humil, insòlit, minúscul, bastir una argamasa que aconsegueix representar alguns dels misteris més profunds de l’ésser humà. No exagero. Resurrect Dead: The Mystery of the Toynbee Tiles pot semblar una gran boutade, un nimi exercici de màgia negra, titellisme absurdista pels creients del no res, un ultraengany. No ho és. Es tracta d’un assaig sobre l’entusiasme que ja voldrien molts dels grans directors de Hollywwod: és justament a partir d’aquestes històries petites, properes als sentiments sincers dels personatges retratats -sigui quina sigui la natura d’aquests sentiments sincers-, que l’espectador pot rebre amb un impacte més intens i brutal, per directe, allò que volen expressar. La pel•lícula de Jon Foy, divertida i inquietant a parts iguals, és, a més a més de tot això, un interessant exercici cinematogràfic: es tracta d’una pel·lícula de misteri fora de camp, de fet, que enfoca l’obsessió i la recerca però en realitat està enfocant a algun lloc molt més profund i misteriós, sens dubte. Què sinó un misteri, per cert, en el qual els morts ressusciten, és el cinema en si mateix?

L’altre documental que he vist últimament, aquest en el marc de l’In-Edit, el festival de documentals de música de Barcelona, és Last Days Here. En ell assistim a la caiguda i ressurrecció de Bobby Liebling. Més aviat la ressurrecció, de fet, perquè la caiguda del cantant i líder de la banda de culte de heavy metal dels anys setanta Pentgram, feia molts anys que estava enganxat a les drogues i que vivia al soterrani de casa els seus pares abans d’aquest documental. Sean “Pellet” Pelletier, amant del heavy metal i col·leccionista, amic de Bobby, aconsegueix, a través del seu entusiasme, el que semblava absolutament impossible. I Don Argott i Demian Fenton -que ja tenien algun treball conjunt en el terreny del documental musical- hi són per gravar-ho i ensenyar-ho al món. El relat té, de fet, vàries lectures: la flama de la música com a torxa salvadora, l’ús de l’art com a teràpia redemptora, la importància de l’entusiasme com a eina per a resoldre segons quines situacions insostenibles, la superació a través de l’ultraesforç... i no deixa de ser, a més a més, un interessant document al voltant del moviment del heavy metal als anys setanta i vuitanta als Estats Units -tot i que, val a dir, aquesta és una part que a Last Days Here queda realment boicotejada per la poderosa història personal de Bobby.

Dos documentals molt americans, sens dubte. Al cap i a la fi, tant l’un com l’altre escenifiquen els dos aspectes de la societat americana que, probablement, el mateix aparell cultural americà -entusiasta ell- ha sabut aprofitar millor: d’una banda, la conspiració, l’obsessió, la capacitat per bastir castells en l’aire a partir del no res; i de l’altre, una tendència a sobreposar-se contra pronòstic: el clàssic biopic de caiguda i redempció, aquelles típiques històries -Raging Bull, del mestre Scorsese (1980); The Wrestler, de Darren Aronofsky (2008); fins i tot la primera Rocky, de John G. Avildsen (1976)- on el personatge principal és protagonista d’una ressurrecció en tota regla, quasi religiosa. L’home que persegueix les plantilles de Toynbee i el productor i amant de la música heavy en general i de la música de Pentagram en particular són portadors d’aquest entusiasme, i això és el que les fa tan properes i ompartibles per a l’espectador.

Són aquestes històries reals les que fan que prengui més sentit que mai la frase, entusiasta on les hi hagi, segons la qual la realitat sempre supera la ficció.

Algú dubta a aquestes alçades que la realitat sempre supera la ficció?