Wherever You Are

 A R. M. (1), editora, foguera, gasela i trobadora d’àmfores

Després d’una intensa gira mundial per promocionar Takk, el quart disc d‘estudi que havien gravat, la banda islandesa Sigur Ros va decidir fer una minigira totalment diferent: durant unes setmanes, recrrorerien la peculiar orografia de la seva illa, del seu país, Islàndia, recalant a determinats llocs, per oferir als islandesos mateixos, de manera gratuïta, la seva capacitat de generar bellesa a través de la música. La humil i emotiva comesa, plena d’agraïment i simbolisme va suposar, doncs, no només l’epíleg ideal a la gira d’un disc fantàstic, sinó la culminació d’un recorregut, que traduïa l’estat de forma òptim en què es trobava la banda. Aquesta idea prodigiosa va ser recollida a un documental: Heima, 2007. Mai tinguéssiu l’oportunitat de mirar-lo, no la deixéssiu passar.

Sigur Ros s’ha caracteritzat des dels seus inicis per la recerca de la bellesa, a través d’un so acuradíssim. Quatre components: veu i guitarra de Jón Þór Birgisson (també anomenat Jonsi, amb un parell de treballs en solitari, més que presentables); el baix de Georg Hólm, la bateria de Ágúst Ævar Gunnarsson (posteriorment reemplaçat) i els teclats de Kjartan Sveinsson. Un so eteri -com etèries deuen ser les nits a segons quins punts de la costa islandesa- i el falset constant del seu vocalista, abocada a un penyasegat durant tota la cançó, han dut els treballs del grup a la més alta consdieració per part de molts melòmans i al gaudi dels oients més profans -us asseguro que jo de melòman no en tinc absolutament res. Al llarg dels seus treballs, doncs, i a través, també d’uns videoclips absolutament pertinents, un pot gaudir de les cançons de Sigur Ros, atemporals, revolucionàries: precioses.

Més enllà d’això, però, rau en aquest documental una bellesa inaudita, un pas més enllà difícil d’aconseguir, propi dels grans artistes. No només el retorn als orígens -eloqüent i simple alhora- s’aferra a la idea central del metratge, dels concerts i de les paraules dels components de la banda, sinó que la concatenació d’imatges combinades amb el so fan de Heima un clímax constant, catarsi continuada. Una orquestra guarnida de blau entra a un poble coster; un concert a una fàbrica abandonada; les cares de total absorció dels assistents a aquests concerts, els gestos d’agraïment, les imatges del paisatge islandès... 'Takk' vol dir, en islandés, gràcies. 'Heima' vol dir pàtria. I la concatenació de sons i imatges, doncs, destinada a crear la màxima quantitat de bellesa possible -que pel que fa al cas és molta- que Sigur Ros duu a terme en aquest documental acaba resultant del tot feliç.

Els camps de lava, nens sobrevolant els penyasegats, els fiords, avis que segueixen jugant, les llacunes, immergir-se, els petits pobles de pescadors, una sèrie de conceptes que transmeten la idea d’una poètica, una idiosincràsia, com la que deu tenir Islàndia i que, al mateix temps, pot emocionar a qualsevol persona del planeta.

Quan dues persones s’estimen -alhora- tot és imparable. Tot es pot fer, tot sembla escrit per arribar junt s a un horitzó que no s’acaba. No és fàcil. Primer, cal que aquelles dues persones tinguin una complicitat -cosa molt més inaudita del que sembla- i, no només això, sinó que en segon lloc cal que tinguin ganes de compartir aquesta complicitat, una espècie de comunicació invisible, una festa de l’entesa, on les paraules hi seran per ser sumades i no per restar res, cap esforç, cap mèrit, per part de l’altre.

Heima és un cim indestructible, un etern cant a l’agraïment i a l’entrega, l’única mesura de l‘amor és estimar sense mesura, Heima és la síntesi de la bellesa, un món de possibilitats des de casa, una aposta per la vida, l’horitzó, la promesa d’una hipotètica felicitat. Res més compta que el que s’està fent en aquell petit espai, en aquell precís moment.

En realitat, què, sinó això, és l’amor?

Beauty (uncensored) - I was only trying to spell a loss

Don’t you cherish me to sleep

Never keep your eyelids clipped

Hold me for the pops and clicks

I was only for the father’s crib

Hair, old, long along

Your neck onto your shoulder blades

Always keep that message taped

Cross your breasts you won’t erase

I was only for your very space

Hip, under nothing

Propped up by your other one, face ‘way from the sun

Just have to keep a dialogue

Teach our bodies: haunt the cause

I was only trying to spell a loss

Joy, it’s all founded

Pincher with the skin inside

You pinned me with your black sphere eyes

You know that all the rope’s untied

I was only for to die beside

So itʼs storming on the lake

Little waves our bodies break

There’s a fire going out,

But there’s really nothing to the south

Swollen orange and light let through

Your one piece swimmer stuck to you

Sold, I’m Ever

Open ears and open eyes

Wake up to your starboard bride

Who goes in and then stays inside

Oh the demons come, they can subside

L'autèntica perifèria autèntica

A C. M., perifèrica, divertida, cambrera, il·lustradora. I autèntica.

"Comment les foux peuvent-ils êtres fatigués?"

Le Havre, Aki Kaurismäki

Fa anys, una ex companya de l’escola que tenia moltes i molt bones idees va tenir la intenció d’organitzar una exposició a la Facultat d’Arquitectura de la UB, on estudiava, al voltant de la perifèria. El cert és que no sé si tal exposició es va arribar a fer mai, però sí sé que oferia moltes possibilitats de bones a primeres; per poc que ens hi poséssim, des del punt de vista justament arquitectònic, purament artístic o simplement literari, un podia entusiasmar-s’hi de seguida. Què millor, a més a més, que fer-la a una facultat situada -com ocorre amb moltes de les facultats d’aquesta entitat universitària- allà a la Diagonal, a una certa perifèria urbana, de fet... Era l’estiu en què acabàvem de cursar COU, un curs en què vaig descobrir gran quantitat d’estímuls en els companys de la meva classe, i on vaig poder entendre, al mateix temps, que escriure era l’autètica salvació a tot plegat.

Però bé, la qüestió que interessa aquí: l’estiu va fer que, en un atac de solipsisme que de tant en tant després ha anat revenint, marxés uns dies sol a Escòcia, als Highlands, amb l’aburdista pretext d’anar ‘com més al nord millor, com més enfora millor’, buscant les Òrcades, i les Shetland, fins i tot. Escòcia m’atreia -i els meus instints no eren en va, segueix sent un país que m’atrau i m’interessa. Però el que més m’atreia, en realitat, era la idea d’anar a un límit; anar a fora: recórrer una perifèria. Res d’especial, en el fons. Un viatge iniciàtic -i certament flipat- com el que fa molta gent entre els 15 i els 20 anys, i que em va servir, entre d'altres coses, per escriure una quantitat ingent de poemes (molt) dolents i llegir novel·les (bastant bones) als hostals on passava les nits. Nits no sempre ben dormides, degut a la quantitat ingent dels anomenats backpackers -amb qui en aquest tipus d’establiment un es veu obligat a compartir habitació-, molts d’ells noctàmbuls empedernits i força tendents a l’alcoholisme -és normal: si jo hi hagués anat amb amics, segurament, també m’hi hauria posat. No tantes com aquí, però Escòcia, en aquest sentit, ofereix també moltes possibilitats De manera que, bàsicament, moltes nits, em quedava a la recepció de l’hostal i llegia. Allà, de fet, crec recordar que concretament va ser a Thurso, una nit de diluvi universal, vaig llegir el Frankenstein de la Shelley a la llum tènue de la recepció -una estampa que vaig compartir amb una noia terriblement atractiva, que llegia, també, un llibre sobre Sibèria, i que va acabar de completar tal escenari, perifèric perquè sí-, o vaig poder disfrutar dels versos locals d’alguns poetes de l’illa de Skye, allotjat a un hostal fred i solitari de Portree, on també plovia, per cert.

Però l’estampa més perifèrica estava encara per arribar. Efectivament, en les tres setmanes que vaig estar rondant el país, vaig acabar viatjant a les illes Òrcades, i vaig estar uns dies a Kirkwall, la capital. Va ser durant un d’aquells dies, quan, havent llogat una bicicleta, vaig tenir la sensació més perifèrica. Vaig decidir, una mica perquè sí, una mica per omplir d’espai el temps que tenia, pedalar l‘illa en la totalitat del seu perímetre. No gran cosa. No devia arribar ni als cent quilòmetres i, tot i que no sóc un ciclista experimentat, ni molt menys, vaig pensar que podia ser una bona idea conèixer tota l’illa d’aquesta manera, passant un dia una mica sofert però de ben segur agraït, finalment. (D’altra banda, havia a marxat de Barcelona bastant enamorat, començava a sortir amb una noia, i la idea d’escriure-li una carta des del que per mi era una imatge de la fi del món, després d’haver pedalat intensament, em feia creure’m capaç de tot: fos com fos, doncs, volia completar aquesta imatge tontament romàntica).

Com no, durant la comesa va ploure. Vaig sortir aviat, vaig fer el tram necessari per arribar a un port i menjar alguna cosa i, quan tornava, va començar a ploure. Una pluja petita, finíssima, però molesta. Començava a fer-se fosc i havia de tornar a l’hostal. Tot d’una, en un paratge rocós, quasi lunar, una petita església. A uns deu quilòmetres de Kirkwall, les illes Òrcades, sota la fina pluja escocesa, vaig veure una església petitíssima, quasi una abadia, sobre un promontori rocós, des de la qual, a més a més, onejava una bandera -una bandera minúscula, quasi de fireta- italiana. Prometo, per tot l’esforç que vaig fer aquell dia, que això va ser així. Allò, sens dubte, em vaig dir, seria el que explicaria per l’exposició que l’ex companya de classe volia fer sobre la perifèria. Vaig començar a escriure el text. Mai el vaig acabar. I no sé si mai es va fer l’exposició.

Le Havre. Aki Kaurismäki (Orimattila, Finlandia, 1957). 2011. Le Havre és, com diuen, un homenatge a la nouvelle vague, d’alguna manera -aquelles pel·lícules fetes amb una llum tènue, una noia guapa i una pistola, sí-, un homenatge conscient, volgudament emocionat i sarcàstic, on s’explicita el discurs, el text, on els personatges quasi sembla que estiguin exagerant les paraules -però transformant els seus gestos en la mínima expressió asèptica- per indicar el que està passant: Kaurismäki sembla dir-nos que el que interessa són les idees, els conceptes, no tan la trama. Importa el que es fa, no el que es diu. Una trama d’altra banda veritablement moderna, contemporània, en què si un vol, a més a més, es pot parlar del Kaurismäki més globalitzat. Un nen africà, teòricament amb destinació Londres, arriba a Le Havre per error, i un antiheroi a la tardor -o a l’hivern...- de la seva vida, un home de vida precària que es dedica a netejar sabates, i que té la dona malalta, es veurà heoicament forçat a salvar-lo, fent-lo sortir cap a Londres clandestinament.

Allà on Jim Jarmusch -un cineasta que, potser per friquisme, potser per perifèric, sempre he fet cosí germà de Kaurismäki- és simplement efectista -a hores d’ara encara no he trobat qui m’hagi pogut explicar què va ser la seva última pel·lícula, més enllà d’un artifici tremendament cool-, el finés és tot sensibilitat i coherència. Perquè de fet, què, sinó la perifèria, és Finlàndia? I què sinó la perifèria en estat màxim, és una pel·lícula d’un finés a una ciutat portuària del nord de França, eminentment perifèrica, com és Le Havre?

No hi ha res més perifèric que Le Havre, i he vist molt poques coses més autèntiques que aquesta última obra d’art d’Aki Kaurismäki al cinema. Pura perifèria, pura autenticitat, pur cinema, Le Havre és un prodigi.

A highway with no one on it

You say you want your love to work out right

To last with me through the night

You say you want a diamond on a ring of gold

Your story to remain untold

Your love not to grow old

All the promises we made from the

Cradle to the grave

When all I want is you

What a prize! Got a body like a battle

axe... Love that perfect frown, honest eyes...

We ought to buy you a Cadillac.

Xarxes (in)comunicatives

 

'I need to do something substantial in order
to get the attention of the clubs' 

Potser una de les metàfores més belles sobre la capacitat comunicativa de l’ésser humà es transmetin a través del periodisme. Una professió que consisteix a, bàsicament, explicar les coses que ocorren al nostre voltant. Tal qual. I potser per això, precisament, resulti més catastròfic veure què fan segons quins periodistes amb aquest mateix do amb què, no ho oblidem, la majoria de nosaltres passem el dia. Sigui a través de la ràdio, a través dels (extints?) diaris, a través de la mai obsoleta televisió o resseguint els viaranys de l’omnipresent internet, amb totes les seves variants i formats -ara ja gairebé més mòbils que estàtics-, tots tenim, qui més qui menys, algun contacte diari am el periodisme, potser la professió amb què més topem en el nostre dia a dia, a què és ens enfrontem i davant la qual, doncs, tothom es veu una mica empès a opinar. Opinem com opinen alguns periodistes. I opinem, a més a més, dels mateixos periodistes.

Ho deia Nietzsche, ja, no sé a on:



"El periodista, l’esclau de paper del dia, ha obtingut la victòria en tots els aspectes de la cultura per sobre del docent superior, i a aquest darrer només li resta la metamorfosi, sovint ja experimentada, de moure’s ara també en la manera de parlar del periodista, amb la lleugera elegància d’aquesta esfera, com una papallona xamosa i culta..."

No crec que sigui del tot cert el credo d’actualitat segons el qual ara que tenim totes les eines del món per comunicar-nos estiguem més sols que mai -allò que el facebook (grandiós tràiler pel molt més que digne invent que ha revolucionat la manera com entenem l'ús dels ordinadors, biopic d'un personatge apassionant, apassionat i fins a cert punt frustrat, la qual cosa ens hauria d'indicar més d'una cosa, ja), el twitter i totes les xarxes intercomunicatives que tenim al nostre abast serveixen més per fomentar la nostra solitud que per establir un diàleg real. Crec que, de fet, sempre ho hem estat, siguin quines siguin les eines de què disposem. Sí crec que, fet i fet, qui vulgui comunicar-se, realment, farà els esforços necessaris, i que comunicar-se, en el fons, requereix molt més que els mitjans tècnics: necessita de la perfecta disposició dels dos protagonistes: l’emissor i el receptor. És cert, d'altra banda que, si més no, la manera de comunicar-se d’avui en dia és molt més indirecta, molt més diferida, i que les anomenades xarxes socials són més aviat un aparador immensament masturbatori i una gran cúpula d’egos, més que una comunitat de conversa. Al capdavall, si es diuen xarxes, també pot ser pequè un hi pugui quedar atrapat...



Vaig veure fa temps Ace in the Hole/The Big Carnival (1951) ('Everybody! Listen to me!! Listen!!!'), del sacrosant Billy Wilder, i que ara, d’alguna manera, Álex de la Iglesia, diuen, ha versionat amb la seva La chispa de la vida -em declaro fan de José Mota, per cert, ara i aquí. Vaig veure també The Front Page (1974), amb els genials Lemmon i Matthau fent de les seves. Totes dues em van semblar rutilants, perquè rutilant és Wilder.

He tingut l’oportunitat, però, de veure aquests dies una 'pel·lícula-metàfora'; una d’aquestes històries que guanyen terreny en la ment de l’espectador a mesura que avancen en el seu metratge, perquè el que expliquen i el que són -aquesta perfecta condensació entre contingut i forma que quan es dóna de manera harmònica fa tant de plaer- acaba sent el mateix. Es tracta de Network, una pel·lícula que el mai prou valorat Sidney Lumet va dirigir l’any 1976.





'I'm gonna blow my brains out, right on this program,
a week from today'

Sidney Lumet és rostoll del millor. Rostoll on després s'hi ha plantat tanta i tanta floritura. Igual que l’escriptor Joseph Mitchell, que el cineasta Fred Zinneman, o que qualsevol dels meravellosos actors secundaris de Hollywood que ja aleshores -i encara ara- ultrapassen de volta i mitja molts dels actors o escriptors consagrats, Lumet, com avui en dia Mamet, construïa històries hàbils, la trama de les quals funcionava com una seda, històries que apel·laven constantment a la intel·ligència de l’espectador -la qual cosa s’agraeix, sovint. L’última pel·lícula que ens va deixar, Before the Devil Knows You Are Dead, en fou l’exemple culminant: com una obra de teatre grega absolutament desballestada -Shakespeare l’hauria signada amb escreix-, en ella, una família veia el seu final -si és que les famílies poden tenir un final- encrudit per una sèrie de circumstàncies penoses i patètiques, i les parelles que la protagonitzaven eren un exemple rutilant d’incomunicació.

Network explica amb mestria, entre moltes altres coses, la metàfora de la televisió. No en va, finals dels seixanta i principis dels setanta foren els anys en que l’aparell es va popularitzar al món occidental. Una càmera obscura des de la qual emissors de tot tipus bombardegen amb missatges de tot tipus receptors de diversa classe, índole, opinió i tendència. Network explica com un home embogit pot fer ballar l’opinió pública, com l’opinió pública pot determinar la vida de l’home boig i com els qui s’encarreguen de fer ballar els uns i els altres poden acabar decidint quina és la comunicació que cal que ens creguem.

Al cap i a la fi, a quaranta anys vista, si encenem la televisió, a banda de les tonteries que triomfen a Catalunya, no han canviat gaire les coses. Seguim buscant maneres d’aprendre a comunicar-nos.

Wild is the wind. Still.

Time to run

alone

again

Pensar en l'obsolescència

We could have had it all