diumenge, 17 d’octubre de 2010

Direcció oest

Els cowboys, em disculpareu que em posi una mica pedantesc, foren sens cap mena de dubtes uns existencialistes. Els primers activament existencialistes. Perquè ara que ho dic, els moviments filosòfics -apel·lant a l’etern l’ou o la gallina-, vénen abans o després que el fenomen mateix que estan transcrivint? Evidentment, falsa alarma, dubte insensat: parlar en aquest cas d’ou i gallina és absurd, perquè s’entén que una cosa va amb l’altra, i que l’aparell teòric que descriu el moviment és recíproc amb el mo(vi)ment que descriu. I viceversa. I sempre és així. Altrament no parlaríem de moviments sinó de doctrines.

Que el western és el gènere més existencialista que existeix, molt més proper als drames d’Ingmar Bergman que a qualsevol frivolitat d’aquestes europees d’art i assaig, teòricament candents de profunditat, ho podria demostrar fins i tot empíricament. A tall personal -em sap greu- la persona més tendent a un existencialisme actiu -conscient o inconscient- que he conegut i conec és i serà sempre, perquè no ho pot evitar, seguidor confés del western. I no és l’únic cas exemplar que se m'ocorre.

L’afirmació de la personalitat individual, el solipsisme, la consciència de la mort, l’assumpció de la responsabilitat personal i la llibertat respecte a la resta de la humanitat són qüestions pròpies del western. Caldria, sens dubte, fer-ne una fenomenologia, elaborar una metafísica del crepuscle, un aparell filosòfic prou consistent al voltant del fenomen tel·lúric dels cowboys, aquests eterns fugitius cap a una terra promesa, perseguidors d’alguna cosa com els cavallers medievals o els beatniks nord-americans. Existencialistes. No en va el western per excel·lència, on tot això i més hi és exposat d’una manera clarivident duu per títol The Searchers... John Ford. Any 1956.

Però n’hi ha més. Duel in the Sun (Howard Hawks, 1946), The Big Sky (Howard Hawks, 1952), High Noon (Fred Zinneman, 1952). Un cas curiosíssim, aquest últim, en què paradoxalment el que compta és el migdia, the noon, el moment en què Gary Cooper, ell contra el món, paradigma del xèrif existencialista, haurà d’enfrontar-se a la mort. És en escenaris com el Monumental Valley, la localització preferida de John Ford, on l’home pot sentir més la seva petitesa. L’home com a responsable de la seva existència i dels seus actes, la mort, la fragilitat de la vida, la responsabilitat, la importància de les decisions, la subjectivitat de la veritat. Personalment trobo que no hi fa res que hi hagi arquetipus i arguments repetits. En realitat moltes vegades els arguments originals i manifestament transcendents no deixen de ser aproximacions superficials a conceptes humans que l’espectador, a més a més, pot no entendre, i repetir els arguments és una bona manera de fer més entenedores segons quines idees; ser capaç de crear un artefacte que faci que l’espectador vagi més enllà ell sol, sense que la pel·lícula hi vagi, és una síntesi coadjuvant plena de significats. I els experiments tècnics s’hi valen. Hi ha res més eloqüent per exemplificar el famós “l’infern són els altres” del molt existencialista Jean-Paul Sartre que el conflicte fronterer i el maniqueisme dels westerns?

O en definitiva, encara millor, amb menys paraules i amb més lirisme, el que diu Edward Buscombe al seu assaig sobre Unforgiven, el western crepuscular per excel·lència, del molt existencialista Clint Eastwood publicat a l’editorial britànica BFI (British Film Institute: col·lecció molt recomanable pels qui tingueu obsessions amb pel·lícules en concret) l’any 2004...

Unforgiven opens as it closes, with a sunset. Outlined against the red sky, a man is digging a grave beside a lonely shack on the prairie, beneath a solitary tree. Sunsets have a special resonance in the Western. It’s the time of day by which you have to get out of town or else, a tradition that goes back at least as far as Owen Wister’s seminal novel, The Virginian, first published in 1903. [···] The sun sets, after all, in the west; that’s the direction across the map the pioneers are always travelling, but it’s also metaphorically the direction we’re all travelling (‘We all have it coming, Kid’). One way or another, Westerns are always about death.”


Sense perdó s’obre com es tanca, amb un crepuscle. Alineat en el cel vermell, un home cava una tomba a prop d’una barraca solitària, enmig del camp, als peus d’un arbre isolat. El crepuscle té una ressonància especial al western. És el moment del dia en què has de sortir del poble o el lloc on siguis, tornar, una tradició que va enrere com a mínim enllà fins la seminal novel·la The Virginian, d’Owen Wister, publicada el 1903 per primera vegada. [···] El sol es pon, al cap i a la fi, per l’oest; aquesta és la direcció a través de la qual els pioners americans creuaven el mapa, en permanent viatge, però és també metàfora de la direcció cap a la qual tots viatgem, en realitat (‘We al have it coming, Kid’). D’una o altra manera, els westerns sempre parlen de la mort.”

Amén.

http://www.youtube.com/watch?v=WOxTxmoYs4Q&feature=related - A veure qui les encerta totes (hi ha la solució a la descripció del vídeo)

1 comentari:

  1. Encara que m'hauria agradat veure aquesta demostració empírica de la que parles, la veritat és que no necessito més per estar-ne convençuda d'aquest existencialisme, i el que és més important, haver conectat amb la werterniana que hi ha en mi... éS curiòs que de nena sempre m'identifiquès amb la noia de la pel·li i ara sóc capaça de retrobar-me als herois de qui parles. Preciossa la teva reflexió de com ens sentim molts, sovint, enfront el món, la llibertat, la soledat i el paisatge vital,
    abraçada

    ResponElimina