dimarts, 12 d’octubre del 2010

Escriure com a esport

Escriure, probablement, sigui l'activitat, juntament amb actuar, més sobrevalorada per qui la practica i alhora més infravalorada per la resta del món. Té alguna cosa d'ignot, estranyíssima activitat, una espècie de fals renom. Irregularitat de l'esperit i anomalia intendent, no deixa de ser com, per exemple, sortir a córrer en un moment donat de la nit, del no res, i estar-se una estona en solitud buscant les passes de si mateix. Córrer, llegir, escriure i extenuar-se, tot un. 

Sovint tinc la impressió que existeixen moltes analogies entre l'esport i l'escriptura. Els esports individuals, sobretot. En totes dues ocasions un s'esforça contra la seva pròpia limitació, el transcurs de superació que experimenta té molt a veure amb la pràctica i la recapacitació mentre no es practica, però quan es duu a terme no es pensa -o no s'hauria de pensar- en aquest esforç practicat. Escriure, sens dubte, és un gran esforç. No en va Georges Simenon deia aprimar-se tres kilos per novel·la, ell que era prolífic a més no poder, i que en podia escriure una en dos o tres dies. Últimament, -últimament des que vaig començar a escriure un article diari- tothom diu que m'he aprimat massa.
Per cert, a l'editorial mexicana Sexto Piso ha sortit un llibre pels bons lectors de llibres sobre futbol : La vida es un balón redondo, de Vladimir Dimitrijevic, editor i fundador d'una de les editorials europees de major prestigi, L'Âge d'Homme, a França.

"El fútbol es el rey de los deportes. ¿Por qué? En mi opinión, porque nos pone en contacto -como la danza- con algo de nuestro propio cuerpo que podríamos llamar la prehistoria de nuestros movimientos. En el fútbol, está prohibido -si uno es jugador de campo, claro está- todo uso de la mano y del brazo. En suma, de los órganos con los que, habitualmente, se realizan todos los actos. Con los que se alcanza el mayor grado de precisión, de rendimiento y de destreza. No se nos permite usar más que los pies y las piernas -esos ancestros subdesarrollados, de algún modo, de las manos y de los brazos. Ahí estamos, pues, devueltos a funciones arcaicas, impedidos para hacer lo que nos sería normal o natural. Forzados a vérnoslas de nuevo con un recuerdo animal enterrado en alguna parte de sí mismo.
Las extrañas limitaciones de nuestro poder no se terminan ahí. Dos de los veintidós jugadores, y sólo ellos, están arbitrariamente autorizados para utilizar sus manos, y por extensión su cuerpo entero. Pero esa liberación generosa tiene su precio: serán penalizados. No tendrán el derecho de ejercer su privilegio más que en un territorio limitado. Los otros veinte jugadores también pueden, a su vez, utilizar las manos, pero sólo fuera del terreno de juego, durante los saques de banda. Una especie de equilibrio sutil y perverso reparte así las trabas, penaliza o restablece el equilibrio según los humores de una justicia singular. Se puede estar fuera del juego, así como se puede uno recuperar por un tiro libre -noción muy caballeresca- de aquellos tiros que lo son bastante menos."

Hi ha res més èpic que l'esport?

http://www.youtube.com/watch?v=MYjNqVC2l0c
L'amor, potser.

2 comentaris:

  1. Suposo que ja hauràs llegit l'últim de Murakami, no? (De qué hablo cuando hablo de correr / De què parlo quan parlo de còrrer). M'han dit que està prou bé (des d'amics que corren m'han arribat veus).

    ResponElimina
  2. observatori de Brussel·les14 d’octubre del 2010, a les 3:36

    Això anava a dir jo! L'últim llibre d'en Murakami és la teva lectura obligatòria. A mi Murakami mai m'havia atret, em semblava el germà japonès de Paul Auster i en Paul i jo no som precisament molt amics des de fa un temps...
    "De qué hablo cuando hablo de correr" m'ha encantat, l'he llegit amb una curiositat que anava en augment i a més resumeix el que també és la meva opinió: per escriure cal estar en una molt bona condició física. !!!!

    ResponElimina