dijous, 7 d’octubre de 2010

Èpica sota terra

L’èpica de Buried és exemplar. La segona pel·lícula del gallec Rodrigo Cortés (1973: Sundance als seus peus en la seva última edició) és un prodigi de tècnica narrativa. Una audàcia difícil de distingir però rutilant una vegada descoberta entre tant directoret com hi ha a Espanya. Al tal engendre Buried, Paul Conroy, un jove pare de família i contractista a l’Iraq, desperta dins una caixa amb un telèfon mòbil -bateria minvant i possibles problemes de cobertura- i noranta minuts per ser alliberat. L’oxigen s’acaba, la desesperació creix i, per sobre de tot, el temps passa.
Erich Auerbach, reputadíssim investigador de les cultures romàniques, al seu llibre Mímesis (en català, impossible), retaule conspicu de la història de la representació poètica a Occident a través de tres mil·lennis d’existència, fa referència a la qualitat èpica del procés retardador. Paraules majors. Pedants, de fet, potser, si tenim en compte que això Auerbach ho treu de la correspondència que s'enviaven Goethe i Schiller, molt romàntics ells, cap a finals del segle XVIII. Parlem d’una pel·lícula com Buried. Però és justament aquesta qualitat retardadora la que fa de Buried un discurs èpic.
Un home dins una caixa. Noranta minuts. Thriller clàssic a través de la tensió a partir d’un guió que és qualsevol cosa menys clàssic. Totes les tècniques i els tripijocs del millor dels thrillers, les intrigues de les pel·lícules d’aventures -no en va a una entrevista el mateix Cortés feia referència a Indiana Jones-, la dramatització dels personatges de Hitchcock -l’ombra del mestre és allargada-... però dins una caixa i amb un sol personatge.

Amb un equip de producció català, estela ESCAC, majoritàriament, un guió al·lucinant que va passar per diverses mans sempre amb la mateixa resposta –“és boníssim però improduïble”-, Cortés va fer-se seu l’entusiasme i ha aconseguit, amb aquesta producció que ha fet feina de l'alçada d'un campanar i un Ryan Reynolds magistral, un prodigi. La demostració fefaent que dins una caixa també pot haver-hi èpica.
“L’emoció més antiga i poderosa de la humanitat és la por, i la classe de por més antiga i poderosa és la por a allò desconegut.” H. P. Lovecraft, al seu clàssic assaig Supernatural horror in literature. N’ha sortit una nova edició en castellà -amb un disseny fantàstic, per cert, d’Àlex Trochut, un dels joves valors del disseny d’aquí i de tot arreu- al segell Blacklist de l’editorial Planeta.

3 comentaris:

  1. El temps dels Bartlebys ja ha arribat a la seva fi, comença l'edat dels Sillitoes.

    A.

    ResponElimina
  2. Aleluia!!!, per fi podrem gaudir dels teus pensaments i les teves opinions. Mai vaig perdre l'esperança però t'has fet de pregar. Endavant i molts ànims, de part d'un seguidor fidel. Curiosament has escollit la pel·lícula Buried, que jo també he comentat al meu blog: http://ambcdecinema.wordpress.com/2010/10/03/el-mobil-l’encenedor-i-quatre-parets-de-fusta/

    ResponElimina
  3. Sí! Aleluia! m'en alegro molt, molt de que poder seguir-te en aquesta pràctica teva de l'escriptura. Bravo.
    I què interessant el que assenyales de la por, l'èpica i la possibilitat d'explicar una bona història en un gra d'arròs. i no m'havia enterat del equip horneada-EScac... això de no tener tele... prefereixo assabentar-me'n aqui.
    Abraçada forta

    ResponElimina