Mestre Solà

Crespons negres arreu aquesta setmana. Ha mort un dels grans. Perviu per sempre. Si Antonio Tabucchi hagués conegut Joan Solà, de ben segur l’hauria pogut incloure en un dels seus deliciosos capítols del llibre Somnis de somnis, i hauria descrit l’últim somni de l’ínclit lingüista català: una festa transitiva i curvilínia, turgent de paraules i significats, on Solà era capaç de canviar diccions amb la mirada, on a través del tacte podia transformar la mateixa natura de les grafies, i amb el pensament el so d’alguns vocables. Ben bé només li hauria faltat això.

Catedràtic de la Universitat de Barcelona, màster en lingüística per la universitat de Reading, membre de l'IEC -n’era vicepresident des del 2009-, doctor honoris causa per la Universitat de Lleida, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2009, Joan Solà ha traspassat als 70 anys d’edat deixant molt més que títols honorífics i paraules. I això que n’ha deixat unes quantes. Autor de més de mil articles en premsa a tres rotatius diferents, -articles que, sens dubte, transcendien la simple idiosincràsia lingüística per endinsar-se en els meandres de la sociologia i la política, la cultura, si podem fer ús de tal entelèquia avui en dia-, l’aportació del mestre Solà a la llengua catalana és una aportació comparable a la dels grans lingüistes, com Joan Corominas o Pompeu Fabra -de qui féu una biografia molt recomanable-, potser per raons diferents i d’un altre bagatge. Però comparable, sens dubte.

Esforç, tenacitat i constància, continuïtat... Sens dubte, tots ells substantius que s’han usat aquests dies per referir-se a la ingent tasca intel·lectual -una quarantena de llibres escrits, codirector de les obres completes de Popeu Fabra, editor de l’obra de Joan Corominas, director de la Gramàtica del català contemporani del 2002 i etcètera- que Solà va teixir amb les seves paraules: una xarxa de continuïtat tenaç i severa però al mateix temps capaç de transpirar una renovació i una frescor úniques. Justament poc després de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes apareixia a l’editorial La Magrana el llibre 'Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra', una tria a consciència dels més de mil articles publicats en premsa entre el 1998 i el 2008. Coneguda era la seva columna setmanal, 'Parlem-ne', al suplement cultural de l’Avui.

Els lingüistes, aquests picapedrers del llenguatge, secundaris de luxe, rostoll del de ran de terra per bastir després tanta floritura innòcua. Els articles de Joan Solà se’m feien propers quan el nen Abel els llegia perquè encara que de vegades no arribés a escatir del tot el que la sintaxi significava, quina la diatriba ortogràfica que s’hi qüestionava, al cap i a la fi, acabava sempre parlant-me a mi, anaven dirigits a algú interessat, ras i curt, en la paraula, en la llengua, en la pròpia manera de conviure amb el llenguatge. D’una manera entenedora i propera. I sempre els acabava llegint, per molt que la lingüística com a disciplina em resultés quasi qüestió quàntica.

Mestre Solà. Professor universitari, investigador eventual però sobretot articulista tenaç i conspicu treballador del llenguatge, Solà va posar-se sobretot al servei de la llengua i del poble. Traspassat als setanta anys d’edat, Joan Solà fou i seguirà sent un cas exemplar de tenacitat i audàcia filològica. Perviu en la turgència de les seves paraules.

Així parlava http://www.vilaweb.tv/?video=5734