Un ésser esprimatxat, de moviments convulsos i veu estranyament greu, que no ha fet encara els trenta anys, va entrar l’altre dia al Palau de la Música i va estar-s’hi una bona estona cantant, afinant la seva guitarra entre cançó i cançó amb una cura quasi neuròtica, a la manera de Bob Dylan als seus primers concerts, diuen algus melòmans; va fer entrar la seva dona Ashley a l’escenari per cantar alguns temes a duet, com feien Johnny Cash i June Carter, diuen els més emocionats.
La veu que anunciava el concert, emmarcat en el Festival de Jazz de Barcelona -jo no n’entenc gaire de música, però en fi, Micah P. Hinson de jazz en té ben poc-, va dir alguna cosa així com -transcripció fonètica al poder- Maika Pei Jainson, fent gala de l’esnobisme barceloní, però no es tractava de cap crooner coreà, ni del proper trenca-pistes alemany. Era, sí, Micah Paul Hinson, que ha captivat a mig món amb les seves melodies senzilles i la seva veu potent, contra pronòstic. Potent i viscuda. Aneu, aneu a la viquipèdia, i veure tot el que li va passar.
Micah P. Hinson va sortir a l’escenari i va cantar amb la seva dona; Micah P. Hinson va fer bromes i es va anar ficant el públic a la butxaca. Va explicar la història del seu avi –“he was a bastard”- i el dia que va morir, va referir-se al dia en què va comprar-se la seva primera màquina d’escriure i els flirtejos amb l’escriptura -i amb les drogues- abans de convertir-se en guitarrista. Micah P. Hinson afinant entre cançó i cançó en un Palau que expectava silent era un poema quasi grotesc de tan quotidianament sagrat. El seu pare escoltava John Denver, la seva mare Neil Diamond, i ell va néixer a la molt musical Memphis, va criar-se a Virgínia Occidental i a Texas, on viu actualment amb la seva dona. L’Amèrica profunda és ell.
Alternant-se amb els músics brillants de la banda Centro-matic, i amb un Will Johnson inspirat, en solitari, també, en algun moment, o com a acompanyament -formal com ell sol-, el concert de Micah P. Hinson va tenir diverses variables. De manera que, si un s’ho proposava, podia arribar a gaudir de quatre concerts alhora. Mala notícia pels qui realment volien només i tan sols al crooner de Memphis; però al cap i a la fi això va fer molt més distreta la vetllada. Vés a saber si no ens hauríem saturat, si no, de tanta anècdota, que l’home és dels que parla.
En un moment en què es poden arribar a donar aquest tipus de concerts -veure link-i on sembla que tot es defineix per contrastos i maniqueismes, també en termes musicals, hi ha encara lloc perquè un home normal, que encara no ha fet els trenta anys, es dediqui a afinar la seva guitarra eternament entre cançó i cançó, canti amb la seva dona, comparteixi escenari amb altres cantants i es quedi tan ample.Llarga vida a Micah P. Hinson.
M'ha fet il·lusió aquesta entrada! O sigui que el vas anar a escoltar, bravo! Avui m'ha arribat el seu llibre. Em va fer gràcia la història i m'agradaria ressenyar-lo. Si no em diuen que sí (tinc massa nevera, en aquest moment), ho faré al meu blog, quan el llegeixi. El que més m'agrada d'aquest blog és l'entusiasme!
ResponElimina