dimecres, 24 de novembre de 2010

El so de les campanes



Fou majoritàriament durant el segle XVI que les campanes de les esglésies europees més importants començaren a tocar els quarts. Vét aquí una dada que podria entrar perfectament als annals inconcrets, quotidians, volàtils i potser encara poc reconeguts d’això que s’ha convingut a anomenar intrahistòria, i que, personalment, m’està cridant l’atenció aquestes últimes setmanes. En el fons sempre he pensat que les grans revolucions no són les que sabem que són -val, sí, d’acord, també ho són- sinó les que fan els éssers anònims des de la seva atalaia encesa i quotidiana. Convé pensar en el món abans dels segle XVI com un món a l’abats del sol i la nit. La història del temps és, sens dubte, una passió amb forma de redundància, un ànsia, una reflexió contrarrellotge, fins i tot una dedicació que directament pot fer-te sentir que perds el temps. O, al cap i a la fi, pot ser una manera de domesticar el temps, d’intentar vèncer la constant recreació temporal. Una manera sensata de superar la mort. O de voler superar-la. Una passió irremeiablement cridada a l’extinció. Una passió extinta. Però una passió.   

A El formatge i els cucs. El cosmos d’un moliner del segle XVI, l’historiador torinès Carlo Ginzburg (1939), professor a la universitat de Los Angeles i abanderat de la microhistòria, reconstrueix els conflictes que té un moliner friülès (nord-est d’Itàlia, regió de Friül-Venècia Júlia) anomenat Domenico Scandella, Menocchio, nascut a Montereale, el 1532, amb la Inquisició, a causa d’unes acusacions d’heretgia. Menocchio, moliner alfabetitzat, lector compulsiu en èpoques de la recent descoberta impremta, fill de la Reforma, és tot ell conflicte -més extern que intern, però conflicte al cap i a la fi- i sentit comú. Immers, doncs, de ple, en un món en transformació, amb les disputes religioses entre luterans, anabaptistes i altres corrents religioses en el marc d’una Europa en creixent documentació, va ser finalment condemnat a la foguera, l’any 1601, pel papa Climent VIII. Dels processos inquisitorials n’extreu Ginzburg la informació necessària per reconstruir no només la seva vida sinó també la mentalitat de l’època, aquest concepte acusadament microhistòric. Un assaig rigorosament històric, d’altra banda, res de “es llegeix com una novel·la”, no us penseu, que fa gala d’un curiós procés de reconstrucció arqueològica de la història; vés a saber si el microhistoriador, si tal ofici existís, no seria ben bé això, l’encarregat de distingir els estrats de la història, d’estudiar-ne l’impacte, de separar la impotància que té la vida del rei de la importància que té la vida del moliner. Les dades quotidianes. És allò de qui escriu la història de la humanitat. I de com s’escriu. Jo d’història en sé ben poc.

Aquests dies he anat a veure dues pel·lícules de direcció i producció -parcialment- catalana. Pa negre, d’Agustí Villaronga -“la seva pel·lícula més comercial”, em diu un col·lega amb molt de criteri i entès en la matèria, sense que això hagi de ser un problema- i Los ojos de Julia, del primerenc Guillem Morales. Pa negre és realment bona. Los ojos de Julia, per bé que està ben feta i té moments d’encertada tensió dramàtica, no ho és. La primera és expressiva des de la subtilesa, eloqüent -espectaculars i oficiosos els primers cinc minuts quasi muts - i amb un guió a l’alçada -és clar que això és mèrit d’Emili Teixidor. Tant l’una com l’altra podrien ser pertinentment relacionades amb la intrahistòria. Pa negre explica la història terrible, desarraigada, dolorosa, d’una família de classe obrera a la Catalunya profunda de la postguerra. I un nen que ha de decidir i actuar. De Los ojos de Julia no diré gran cosa perquè part de la gràcia rau en n saber-ne gaire. Però, de manera molt tangencial, com a excusa per treure-la a colació, segurament, sí que d’alguna manera té el discurs de la individualitat, de la diferenciació, de la persona com a ens distingit de la resta. Però en fi, no voldria posar-me metafísic.

En definitiva: el cosmos d’un moliner que ha après a llegir i gosa posar en dubte la paraula de Déu, les decisions dificilíssimes, impossibles, quasi, de bascular, d’un nen de poble a la Catalunya de la postguerra, algú que es vol fer distingir, el so de les campanes. No serà la intrahistòria, simplificant molt, si se’m permet la llicència, un estudi rigorós, al capdavall, del sentit comú i els conflictes ètics de les persones?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada