Amb què cal indignar-se? Amb qui? Contra qui s’ha de reaccionar? Segueixo pensant que la manera més efectiva de reaccionar és fer-ho primer amb allò que un té més a prop, fer-ho de debò, amb totes les de la llei i, si realment un creu que ha de fer-ho, aleshores, una vegada assolits uns òptims quotidians, indignar-se en general amb tot allò restant. Temes delicats, aquests de les protestes. Més delicats del que podria semblar, crec. Personalment, celebro que hi hagi una posada en situació per als polítics: que puguin arribar a veure que el respecte és una cosa que cal guanyar-se a pols.
En un altre ordre de coses -o no-, ara que, qui més qui menys, tothom practica la multitasca a la feina, és el moment de deixar clars dos conceptes que m’han vingut al cap darrerament. Plusvàlua i supererogatio.
Els actes supererogatoris estan regits per una clara divisa: han de ser voluntaris. Es tracta, com es pot llegir a la viquipèdia, d’actes que un mateix fa, quan vol i perquè vol, usant alguna capacitat seva per maximitzar el bé dels altres. El problema pot sorgir quan, en realitat, aquell acte supererogatori ve donat per una altra persona. Llavors es converteix en el que convindríem en anomenar ventriloqüisme contemporani. Avui en dia n’hi ha molts, de ventrílocs. Etimológicament, el terme llatí supererogationis significa pagar més del que és degut, per cert. Supererogare.
La plusvàlua és un concepte massa anacrònic, perquè és marxista, però un té molt clar quan la duu a terme en el seu lloc de treball. Es tracta, ras i curt, de la feina que un fa d’a més a més, que està per sobre de les exigències del seu contracte, i que no té retribució econòmica.
I ja està.
I segueixo reflexionant a consciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada