Aronofsky i l'excés

Si Pi era l’excés matemàtic -una obsessió numèrica-, Requiem for a dream l’excés d’ambició -addicció i obsessió alhora, amb el corresponent i brillant personatge maternal d’Ellen Burstyn, obcecada en anar a un dels programes de televisió que es passa el dia mirant-, i El luchador era una mena d’excés corporal, per dir-ho molt burdament, un excés orgullós amb fugida endavant, Black Swan sintetitza tots els excessos en la disciplina artística més disciplinada i més excessiva que existeix: la dansa. Excés barroc i artístic, excés d’autoexigència i l’excés entès com a repte i superació -per molt que això signifiqui una fatalitat-, Darren Aronofsky filma, amb la seva poètica excessiva, el drama d’una noia encorsetada en el seu propi paper: una Natalie Portman al·lucinant i majestuosa, amb Oscar merescudíssim.

L’obsessió podria representar aquell moment delirant en què realitat i imaginació es confonen: la perversió i allò sinistre estetitzats. David Lynch. Aronofsky i Lynch compartirien taula unes quantes hores. N’hi ha que diuen que el món de Darren Aronofsky, o almenys Pi, és esnob. Pot ser. Però no se li podrà negar a l’home una abnegada consciència d’autor. Pi és sens dubte una pel·lícula molt arriscada: un home obsessionat amb el número Pi en busca tots els dígits. I ja està. I en blanc i negre.

Black Swan comença amb l’excés, amb uns primers plans propers a aquells nòrdics abanderats del dogma, i va de cap a la fatalitat. L’obsessió del personatge de Natalie Portman, novament amb dimoni maternal inclós, recrea una atmosfera clarament mefítica que deriva en una opressió angoixosa, fins al punt que com a espectador un pot arribar a sentir-se angoixat també. El poeta romàntic -i excessiu- William Blake (1757-1827) va dir "la veritat només pot sorgir de l'excés", i el cinema d'Aronofsky -no he vist aquell experiment èpic anomenat La fuente de la vida-, amb els seus personatges histriònics, protagonistes de forcejos psicològics més que soferts, és cada vegada més proper a la veritat.