L’altre dia vaig somiar que vivia al carrer Març. Ho explicava a algú, no recordo a qui i no sé per què, però li deia això, sí, “estic vivint al carrer Març”. Hi havia un cubell groc molt petit, tamany oníric, al capdamunt de tot. Tenia la mà estesa i feia molt de vent. Vaig baixar unes escales de cargol.
Mentre baixava les escales, llegia en veu alta una carta, escrita per a l’ocasió.
“Benvolguda Tinent Ripley,
Jo sé que tu preferies fer les coses ben fetes. Jo sé que al bord de la nau Nostromo no vas saber com tenir més determinació. El fatalisme existeix; ve d’un lloc ignot i silent, dedins nostre mateix. Fes-li front. No l’esquivis perquè no podràs. El monstre que duus a dins és teu. No pots cridar més fort; millor dit, pots, però ningú no et sentirà. Estaves avisada. Sé que tens por. Molta por. No et preocupis. Comprenc que quan acarones el gat et surt un somriure que està intentant acoblar-se a la vida. Això t’ha de ser suficient. Sé que vols viure. Respira.
Passi el que passi respira. Sempre vaig veure en la teva mirada de preocupació profunda una espurna vital; com si fossis conscient que un dia podries transformar tota aquesta preocupació en una passió entusiasta. Sempre ho vaig veure així. No deixis d’intentar-ho. Respira. Dorm tranquil•la. Els qui creiem en el teu valor vetllem per la teva capacitat. Sabem que allò que tens, sigui monstruós, sigui diví, sigui ignot, segueix sent teu. I sempre es pot arribar a apreciar el valor que un té per les coses.” Vaig despertar del somni i vaig veure una llum intensa travessant les parets de la meva habitació. A dins.
Em vaig redreçar sobtadament: a fora hi havia unes flames verdoses, cremaven alienes a tot i feia olor a Mart.
A Belgrad hi ha un carrer Març. Bé, de fet es diu 27 Marta, que vol dir 27 de març, una data històrica per a ells. Jo vaig viure una setmana en aquest carrer i també tenia un monstre a dins, tot i que s'assemblava més a la segona imatge, perquè tenia a veure amb els somnis i l'inconscient. Però els matins em despertava i mirava extasiada la claror dela lluerna i em sentia feliç. I un dia em va venir a buscar un escriptor i em va portar amb cotxe a dinar al meu lloc preferit de Belgrat, dins d'un vaixell restaurant, allà on es creuen els dos rius i ell deia que, des d'allà, Belgrad o Beograd, amb la seva arquitectura multicultural i polifònica, sembla una ciutat civilitzada, on no podria haver passat el que va passar
ResponEliminaMe n'oblidava! Que és molt bonica aquesta entrada i per això m'ha inspirat. Que et superes!
ResponElimina