La proliferació de canals de comunicació que avui en dia estan a l’abast de qualsevol de nosaltres contrasta amb la impossibilitat, massa sovint, d’arribar a una comunicació real i directa. Res de nou, de fet. En aquests moments de convulsions socials, retallades, conflictes empresarials i altres sintagmes apocalíptics, hi ha un factor que podem erigir com a bandera per fer front a tot allò que ens pugui deparar el futur: la simplificació. Tot resulta d’una complexitat espasmòdica -perquè la realitat és complexa, està clar-, però llegint manifestos, propostes, retallades i avantprojectes diversos, tots coincideixen en el mateix: la complexitat.
Vaig llegir no sé on que Antoni Tàpies, en uns escrits introspectius, declarava un monàstic “jo pinto i prou”; Clint Eastwood -sé que a molts els pot doldre veure aquests dos noms en la mateixa frase, i ho entenc, però aquesta és la llibertat que em permeto a mi mateix quan escric- va dir una vegada, amb una simplicitat abrumadora, que “I am only someone who makes movies”… La solitud és una flama i, encesa a consciència, pot servir per moltes coses.
Passa alguna cosa semblant amb l’erudició. Hi ha molt eruditisme. Llibres erudits, gent que informa i informa i informa sense cap mena d'interés ni necessitat d'anar més enllà, texto anfractuosos, propostes allargassades, intencions confuses... Una espècie de textologia, un nou art consistent a confegir paraules buides. Davant de tanta complexitat, sens dubte, cal fer un esforç de simplificació, i de síntesi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada