dilluns, 12 de setembre de 2011

Homenatge II. Som incommensurables

A Laia Chamorro Ramon, que l'11-S va fer mig any
I a tots els incommensurables



Som incommensurables.

En allò que sigui que som. Som finits i acabarem tots al mateix lloc. La vida només té una direcció, sí. Però ara ja ha quedat clar: no té un únic sentit.

Fa molts milers d’anys vam veure ombres dins una caverna. A les nits, comptàvem la sang que queia de les estalactites. Som la flama que il·luminava les siluetes. Vam tenir por. La por que devien tenir les ombres, que eixugaven la suor de la cova: pols estelar. Un dia vam sortir de la cova i ens va fer por l’esplanada. Ara tracem siluetes en dansa, ombres sense por, esperant recordar les estalactites que donaven sentit a la flama. Allà, quan contemplàvem la paret fosca.

Som incommensurables.

Tindràs nits blanques. Sospesaràs els dubtes. Veuràs atrocitat. Sabràs com aprofitar-ho. Respecta la dimensió dels teus somnis, sigui quina sigui la dimensió que tinguin: mai saps on pot arribar a ser reflectida la teva força. Plora si has de plorar, la incertesa et farà veure que el teu plor era consentit. Tots sabem del pes d’alguna llàgrima, pròpia o aliena, i ens fa venir calfreds rememorar-ho.

Som incommensurables.

Veuràs imatges que no hauràs volgut veure mai, estampes incomprensibles. Sentiràs a dir tantes coses que acabaràs decidint crear-te el teu propi sistema de valors. Res més enllà de tu perviurà. El que tu creguis serà el que cal que creguis. Trobaràs la culpa, tindràs amb tu els teus triomfs i els teus fracassos. Tens massa temps encara per entendre res de tot això. No hi ha res que ens hagi de fer creure que som menys que els déus en què al llarg de la història molts han cregut i creuen, tot allò en què els altres, abans que nosaltres, han confiat. Som fills d’un entusiasme obligat, amos d’un captiveri turgent.

Som incommensurables.

Sovint suem, després de l’esforç. Som calabruix, lívida estupefacció. Aquesta suor són les gotes d’aquelles estalactites que milers d’anys enllà els homes comptaven dins la cova, buscant la manera. Som la turgència. La flama incandescent dins la cova.

Un dia morirem. L’esplanada ens ampara.

Som incommensurables.



1 comentari:

  1. Abel Ramon, el gran incommensurable... Amplia sempre la dimensió dels teus somnis!
    La padrina

    ResponElimina