dilluns, 17 d’octubre de 2011

Impossible is nothing?


A Neus Botellé, coneixedora de les profunditats, súper arponera

La metàfora de Herman Melville (Nova York, 1819-1891) a Moby Dick és tan inabastable com el propòsit de la trama que descriu: un vaixell multicultural, perseguint una força descomunal, amb una prosa que bascula entre la logística més taxonòmica i el panteisme més còsmic. La narració metafòrica del misteri de la humanitat és pròpiament la finalitat a la qual arriba, més o menys inconscientment, l'esforçat escriptor, amb aquesta novel·la èpica: la persecució d’allò més ignot, controvertit i temorenc. No tan sols es tracta d’un temor fenomenològic, d’una escomesa quasi mística -religiosa sí o sí-, sinó que des del punt de vista laic es tracta d’una metàfora poderosíssima sobre la capacitat inaudita de l‘ésser humà contra els elements, i, al capdavall, un elogi de la passio. La passió, com la tasca, pot ser inútil, sí, pot ser incontrolable -al cap i a la fi, fins a quin punt no són inútils totes les passions?- però no per això deixa de ser una passió.

La publicació de la novel·la va passar bastant desaparcebuda en el seu moment. Una biografia de Lewis Mumford de l'any 1929 parla així de la mort i la fama de Melville:
“When Herman Melville died in 1891, the literary journal of the day, The Critic, did not even know who he was. The editors rose bravely to the occasion and copied a paragraph about him from a compendium of American literature; and in the weeks that followed they reprinted various commentaries on Melville and his work that were carried in the correspondence columns of the New York newspapers.”

Moby Dick és una d’aquelles novel·les en què forma i fons estan feliçment d’acord. La novel·la en si és una proesa, i llegir-la requereix un esforç digne del millor harponer. Terreny foscant, perquè al cap i a la fi, pocs lectors s'hauran enfrontat mai a una balena, però una fora inusitada per fer entrar el lector en el món del repte, la impossibilitat, l'esforç, l'entusiasme, l'obsessió i fins i tot la bogeria. En un interessantíssim exercici d’equilibri narratiu, Melville es dedica a descriure’ns una sèrie de qüestions quasi logístiques, com si nosaltres mateixos, lectors fóssim membres del Pequod: quin és el significat del color blanc, quines les expedicions que han tingut major i menor fortuna en la titànica tasca de la caça de balenes, els tipus d’esquelets que se n’han trobat, l’anatomia de la bèstia, el caràcter dels mariners... per després concentrar en uns capítols finals d'acció el xoc definitiu amb la balena.

El 18 d’octubre l’editorial Bentley de Londres va publicar la primera edició de Moby Dick, amb títol The Whale, i el 14 de novembre així ho feia Harper, a Nova York. Un segon fill, Stanwix, li naixia a Melville el 22 d’octubre d'aquell mateix any.

A una de les cartes que durant aquell mateix any Melville havia enviat al seu admirat Hawthorne, feia així:

“By visable truth, we mean the apprehension of the absolute condition of present things as they strike the eye of the man who fears them not, though they do their worst to him -the man who, like Russia or the British Empire, declares himself a sovereign nature (in himself) amid the powers of heaven, hell, and earth. He may perish; but so long as he exists he insists upon treating with all Powers upon an equal basis. If any of those other Powers choose to withhold certain secrets, let them; that does not impair my sovereignty in myself; that does not make me tributary. And perhaps, after all, there is no secret. We incline to think that the Problem of the Universe is like the Freemason’s mighty secret, so terrible to all children. It turns out, at last, to consist in a triangle, a mallet, and an apron -nothing more! We incline to think that God cannot explain His own secrets, and that He would like a little information upon certain points Himself. We mortals astonish Him as much as He us. But it is this Being of the matter; there lies the knot with which we choke ourselves. As soon as you say Me, a God, a Nature, so soon you jump off from your stool and hang from the bean. Yes, that word is the hangman. Take God out of the dictionary, and you would have Him in the street.”

L’escomesa del capità Ahab, Ishmael, Queequeg, Stubb i companyia, té molt d’èpica. Com a les pel·lícules de Duncan Jones, ara que hi penso -per això caldria un post a part-, els personatges del Pequod es veuen empesos a lluitar contra una força sobrenatual, dur l’esforç al límit, intentant guanyar un rival quasi impossible de guanyar: la natura i les seves incontestables lleis.

A una altra d’aquestes cartes que Melville envià durant l’any 1851 al seu amic Hawthorne, hi diu

“This ‘all’ feeling, though, there is some truth in. You must often have felt it, lying on the grass on a warm summer’s day. Your legs seem to send out shoots into the earth. Your hair feels like leaves upon your head. This is the all feeling. But what plays the mischief with the truth is that men will insist upon the universal application of a temporary feeling or opinion.”

De ben segur, a Melville li hauria agradat la nova pel·lícula de Malick.

http://runtrails.blogspot.com/2011/10/100-year-old-marathoner-completes.html

Impossible is nothing?

1 comentari:

  1. Moby Dick és meravellós i la biografia d'Andrew Delbanco fa molt emocionant la història de com la va acabar d'escriure. I de com era Melville i de com va sofrir abans de fer la gran novel·la americana, vigent fins i tot per explicar Bush! Jo sempre els tinc al cap, Melville i Jean Rhys, quan intento fer la meva novel.la: són dos dels meus esperits afins, als quals convoco perquè m'inspirin i em donin recursos, com altres resen els seus àngels, jo dic: Melville, Jean Rhys, Henry James, Marcel Proust, ajudeu-me! (Carver, Alice Munro i altres em serveixen per als contes)

    ResponElimina