dimarts, 10 d’abril de 2012

De la impossibilitat

I a R. M. (2), lluitadora, hiperlectora, anotadora i alegre

Cal fer renéixer les paraules
E. L. Doctorow



Parafrasejant Tolstoi -amb el perdó de tots els déus del temple de la literatura en majúscules-, diríem que tots els amors feliços són iguals, però que els amors infeliços -poseu-hi impossibles-, ho són cadascun a la seva manera. Això, evidentment, no és del tot cert, no és gens cert, de fet, perquè si hi ha una cosa vertadera -i té gràcia que així sigui- de les diverses històries amoroses que un pugui tenir al llarg de la seva vida és que, efectivament, totes són diferents entre elles, per moltes similituds que un cregui veure-hi. Les possibles i les impossibles. Com va dir un dia un ex company de feina, tot a la vida segueix un protocol. Absolutament tot. Fins i tot la guerra. Excepte l’amor. L’amor no. No hi ha protocols que valguin per l'amor.

John Edgar Hoover (1 de gener de 1895 - 2 de maig de 1972) fou un ésser obsessiu. Un home centrat en una sola idea, per la qual va arribar a perdre el nord -el nord emocional. Incapaç de dur a terme les seves satisfaccions amoroses, Hoover es va entestar en una única cosa: la seguretat del seu país. És per això, d’alguna manera, que la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, J. Edgar, duu el segell Eastwood inequívocament. Perquè fet i fet, totes les històries que filma Clint parlen, en el fons, del mateix: la història d’una obsessió a partir d'un trauma, la recerca individual i molt sovint pernoctada d’alguna cosa. I per recerques pernoctades, sens dubte, la de Hoover.


El guió de Dustin Lance Black -el guionista de la molt més que respectable Harvey Milk de Gus van Sant- posa ja en joc les dues constants en la vida de Hoover: la seva solitud, combinada amb una incapacitat per ser honest amb els seus sentiments, i la indissociable capacitat obsessiva per ordenar-ho tot. Davant la relació malaltissa amb la seva mare, a través del record traumàtic que li deixen els atemptats de Washington de l’any 1919 -que colpeixen la consciència de l’espectador proporcionalment a com deurien colpir la seguretat d’un joveníssim Hoover-, l’home, insegur de tot allò que l’envolta, classifica. Contra el caos, arxivadors.

L’energia de Hoover, doncs, les seves facultats per sobreviure a diversos presidents dels Estats Units -no només va ser el fundador de la FBI, sinó que va ser el director de tal institució entre el 1924 i el 1972- té fins i tot alguna cosa de monstruós, de forçosament artificial. Perquè parlem -parla Eastwood- d'algú que és capaç d’estar-se cinquanta anys al capdavant de la institució que guarda els secrets i mou diversos fils de la nació que domina el món, ras i curt, algú que, d’alguna manera, a l’ombra, quasi sense aparicions públiques, va convertir-se en el subconscient de la societat americana -i per tant del món occidental, permeteu-me que simplifiqui- durant dos terços del segle XX.

I heus aquí la impossibilitat. Hoover està secretament enamorat de Clyde Tolson (molt destacable Armie Hammer); és amb ell i amb l’ajuda de la secretària Helen Gandy (Naomi Watts) que comença tot, de fet. Els primers compassos, la il·lusió, les novetats, les troballes, la felicitat, tot això s'acaba i deixa pas a un excés de poder, a la megalomania, a la moralitat dubtosa. I J. Edgar es veu progressivament aclaparat pel seu desig frustrat, per una constant autocensura. Hoover es duu malament amb sa mare, es duu malament amb la seva sexualitat, es duu malament amb Clyde... I finalment es duu malament amb el món. La seva possibilitat de sobreviure classificant té limits. Hoover classifica els Estats Units perquè les seves patologies són tan violentes, tan difícils de suportar, que necessita ordenar el seu propi caos. Però sucumbeix en l'intent -si es pot sucumbir després de fundar la FBI i dirigir-la durant cinquanta anys. I és per això que la història de Hoover encarna a la perfecció la història de l’amor impossible. Un amor ple de satisfaccions però radicalment trist, al cap i a la fi.

Un pot recordar els bons moments que hi hagut durant la relació en qüestió, però sempre tendirà a pensar què hauria passat si hagues ceongut aquella altra persona en circumstàncies diferents, a on els hagués dut la seva pròpia voluntat, la vida, si no hi hagués hagut tal o tal altra circumstància que els tallava les ales. Quin hauria estat el camí compartit, quina l’aposta per la felicitat.

No és la primera vegada que Clint Eastwood -de qui em delcaro més que fan: les seves pel·lícules són cases per mi, cases on puc seure i romandre, llocs on puc sentir-me, ni més ni menys, segur- filma un amor impossible. De fet, què sinó un amor impossible és el que viuen Francesca Johnson / Meryl Streep i Clint Eastwood / Robert Kincaid a la meravellosa Els ponts de Madison County (1995)? La promesa d’una felicitat possible, l’aposta que sembla que va quallant pot esdevenir ràpidament un miratge, boira incerta per sempre més, la renúncia a tot impuls...

I llavors el record. Tenir-ne cura. Perquè sí, l’unica possibilitat amb els amors impossibles és afrontar l’oblit. Desfer-se en el silenci, deixar-se anar en un esforç per no embrutir-ho més tot, distreure’s i buscar el millor que ha quedat de tanta foguera. En definitiva, perviure en el record, en el record d’aquell primer petó, d’aquell gest, aquella mirada, i creure que algun dia un podrà reviure-ho en un món nou, ple de possibilitats, i com a mínim, amb el mateix nivell de complicitat.

Mentrestant, però, sempre quedarà aquell record.
I en aquell record pervivim.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada