dilluns, 14 de maig de 2012

La passió especulativa

Al Toni, el Miquel, l'Esdres i el Carles, grandíssims i apassionats especuladors.

Walk on through the wind,
walk on through the rain,
tho' your dreams be tossed and blown.
You'll Never Walk Alone, Oscar Hammerstein



Una de les coses que millor se’ns dóna als homes -i dic homes específicament- és especular. Especular ens agrada. Especular, tinc la sensació, és una de les coses que millor fem. Imaginar, fer anar el món de les possibilitats fins a discernir alguna cosa concreta, no treure’n l’aigua clara fins que no està ben bruta, i llavors lluitar per aclarir-la ben aclarida, pensar què hauria de passar perquè acabés passant això, i trepitjar les sorres movedisses del món de les possibilitats. Les dones, amb el seu esperit mesuradament pràctic, són capaces de saber què signifiquen segons quins moviments de l’esperit -això sí o això no; això ho vull o no ho vull; això podré o això no podré...- però els homes, amb aquesta desídia estúpidament romàntica, som els mestres de l’especulació. Això espera’t perquè no sé ben bé cap a on anirem, això diré que no però osti hi ha potser alguna cosa del no que em fa pensar que sí, i si això passés? osti si això arribés a passar què faria... I així anem especulant.
Moltes coses són cruels a la vida, molt més greus i molt més importants, en valor absolut, que un partit de futbol. Això és així i no és de cap altre manera. És del tot indiscutible. Molts t’ho fan veure quan els parles d’un gol, d’un partit, d’un esdeveniment futbolístic èpic, com el que es viuen, per exemple, en una lliga de futbol als finals de les temporades. I tenen raó. Moltes coses són cruels a la vida, i no se’n parla a diari, no surten a la televisió, no mouen tants diners. Sí, és cert. Això és incontestable. Però, i què? No és l’esport un joc? No pot ser l’esport una metàfora?

Moltes coses són cruels a la vida, moltes persones podem arribar a ser-ho, a través de les paraules -amb fets, o, el que pot ser pitjor, amb silencis- però tan en l’esport com en l’amor, si una cosa fem bé els homes, és especular mentre intentem jugar el partit.

L’especulació esportiva és divertidíssima. Dins i fora del camp. Des d’aquell mitològic jugador de l’Alcoià que esgrimia una supramoral impossible d’igualar a les gestes reals fins a la gesta -real- del Liverpool de fa uns anys contra el Milan -els italians, sempre els italians...- a una final europea, passant per la qualitat humana que han demostrat tenir -i no tenir- molts entrenadors i jugadors de diverses disciplines esportives, l’esport és una manera com una altra de buscar l’èpica. I d'especular.

Per l’esport, com per l’amor, es veuen fer bogeries, es plora i es riu, es crida, es patex i es lluita. Recordo bastants minuts d’especulació viscuts al costat de mon pare, amb els amics, o la sensació especulativa que es va manifestant en mi dins el camp, quan he tingut l’ocasió de participar en alguna competició esportiva.

Això que ha passat aquests útims anys, aquests últims mesos, aquestes setmanes, aquests partits, els minuts guanyats, els mintus perduts -perquè això és l’esport si un pot ser capaç de gaudir-ne- no tenen perquè suposar un problema per la societat. I com em va dir algú o fa gaire, per poder gaudir de la vida cal aprendre a patir, igual que per saber guanyar, cal saber perdre. Messi marcant amb el cor contra un equip brasiler, el gol d’Iniesta a Stamford Bridge, els jugadors fan anar pels aires l’entrenador, Henri deixa passar la pilota sense tocar-la i marca davant de Casillas, Villa ha marcat un golàs, el penal que Messi va fallar a Sevilla, Piqué s’estira la samarreta ensenyant-la al púlic madrileny, Puyol es treu el braçalet de capità i li fa un petó...

Tot això, també, és l’esport.
I tots aquests records, també, són records.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada