diumenge, 24 d’octubre del 2010

L'obra prodigiosa del jo

Des de que el gir copernicà de Kant fes estralls, els romàntics s’agenciaren una bona butaca a l’escenari de la subjectivitat i des d’allà projectaren la seva personalitat -o la seva manca de personalitat, depenent del cas- al món. D’alguna manera, i fent un rodeig una mica excessiu, ho sé i en sóc conscient, després de veure The social network, la nova pel·lícula del fight clubber David Fincher, diria que els casos d’estudiants genials de les grans universitats americanes tenen alguna cosa a veure amb els genis romàntics de fa tres o quatre segles. És com si la turgència pròpia dels romàntics de les universitats alemanyes del segle XVIII tingués la seva correspondència actual, al segle XXI, amb les ments pensants de les grans universitats dels Estats Units. Com si Harvard, Stanford o Wharton fossin versions actualitzades dels cercles de Jena, Tubinga o Leipzig d’aleshores. Mark Zuckerberg com un Fichte contemporani, per exemple. No en va, i seguint amb l’analogia, el filòsof alemany Fichte exercia un efecte polaritzant: uns es sentien arravatats per ell, com explica Rüdiger Safranski al seu magnífic assaig sobre el romanticisme, i d’altres s’indignaven contra ell.

El mateix Fichte posava per títol a una obra seva filosòfica, l’any 1792, Assaig d’una crítica de tota revelació. O un altre títol fichtià: Exposició clara com el sol dirigida al gran públic sobre el caràcter propi de la nova filosofia. Amb el condescendent però alhora agressiu subtítol Un intent de forçar els lectors a entendre. De fet a l’Alemanya universitària de l’època ja es donava que els estudiants s’associessin com fan els estudiants americans amb les cèlebres -i explotades, d'altra banda, per les pel·lícules de sèrie B de terror- fraternitats estudiantils.

“Si cada jo és el seu propi pare i creador, ¿per què no pot ser també el seu propi àngel exterminador?” diu el molt romàtic Jean Paul. Una frase que serviria per il·lustrar, en certa manera, el procés de Mark Zuckerberg segons la pel·lícula de David Fincher. Amb un pols narratiu molt adequat i un final exquisit i del tot coherent amb el que s'explica, David Fincher descriu la vertiginosa cursa del creador de facebook, aquesta bèstia polièdrica omnipresent als ordinadors del món occidental, vers qui sap on, devenint, això sí, el multimilionari més jove de la història. Un muntatge audaç i uns diàlegs que per si sols ja valen la pena -veure parlar el personatge és ja en si mateix un plaer- fan una bona combinació per un metratge concentrat i sintètic. Sobretot per descriure tanta turgència.

“De forma aparatosa, Fichte elevó el yo al olimpo filosófico, tanto el activo como el observador, y allí estaba ahora, como una figura de Caspar David Friedrich, con el mundo a sus pies: ¡espléndido panorama! A través de Fichte la palabra “yo” adquirió un volumen tremendo, sólo comparable con aquella plenitud de significación que más tarde Nietzsche y Freud concederán al “ello”. El Fichte popularizado se convirtió en testigo principal del espíritu del subjetivismo y de la posibilidad ilimitada de actuar. Y el supuesto poder del actuar tenía un temple eufórico”.

Rüdiger Safranski, Romanticismo. Una odisea del espíritu alemán, Tusquets, 2009, p. 75.

L’obra prodigiosa del jo. D’aquesta qualitat excessiva del geni, de la intel·ligència, de l’ambició, però també de la frustració i l’amistat, efectivament, parla aquesta pel·lícula de David Fincher sobre el creador del facebook. Antològica escena d’una cursa de rems, per cert, que poso aquí enganxada per qui la vulgui gaudir descontextualitzada. Dic jo que hauria de constar a qualsevol manual de muntatge cinematogràfic.   

 

5 comentaris:

  1. Fantàstic aquest article fílmic-filosòfic...
    Ahir me'n parlaven, de La Red. Aviam si trobo un moment per veure-la i comentar-la.
    Gràcies per la recomanació!

    ResponElimina
  2. Ja sé que molts han usat un reguitzell d'adjectius molt poc amables per parlar del comportament de Zuckerberg (dèspota, traidor, oportunista...) Però, jo, que vols que et digui, se m'ha fet simpàtic. La pel·lícula és brillant, els diàlegs, el ritme de la narració, la posada en escena milimètrica. Fincher és el Kubrick del segle XXII!!! Si encara existís Impuls ens barallaríem a l'hora de triar la pel·lícula sobre la qual fer la nostra crònica. Vaig estar comprovant qui seria el primer dels dos que penjaria el comentari sobre The Social Network... :P

    ResponElimina
  3. "Yo" busca "Yo" ("Ello" y "Superyó" abstenerse) para ir a ver esta película.

    ResponElimina