Fa no gaire vaig aprofitar una nit de lleuger insomni per llegir un llibre que l’il·lustre professor i crític d’art J. F. Yvars, gentilíssim client habitual de la llibreria on treballo, acaba d’editar a Elba, un segell de recent creació especialitzat en textos sobe art. Qualitat heterogènia; aiguabarreig curós. Mireu sinó el seu catàleg. Es tracta d’un llibre amb títol Imágenes cifradas. La biblioteca magnética de Aby Warburg. He de confessar que el vaig llegir per una simple qüestió de simpatia, perquè estava editat amb gust i perquè no tinc ni idea de qui és Aby Warburg. I volia saber-ho: a la llibreria havia vist llibres sobre ell i creia sincerament que era un personatge que em podia atraure.
No crec exagerar si situo la prosa del professor Yvars, habitual col·laborador de La Vanguardia, entre les millors en llengua castellana -en català també escriu, també ha escrit, però no l’he llegit- del moment. Un llibre sintètic, ple d’arestes, encapçalat per una reveladora frae del mateix Warburg -“Déu es troba als detalls”- que s’explica per si sol, en un exercici de coherència entre contingut, continent, temàtica i redacció que el fa apte tant per a un expert en art o un estudiós d’Aby Warburg com per un complet ignorant en la matèria que simplement vulgui llegir un llibre ben escrit que expliqui coses interessants.
D’altra banda, però seguint amb llibres sobre art, curiós personatge el poeta avantguardista -creador de cal·ligrames a la manera d'Apollinaire i tants d'altres- i crític, fundador de La Nova Revista l’any 1927 -anys més tard se'n fundaria una d'homònima per part dels exiliats a Mèxic que res hi té a veure-, Josep-Maria Junoy. Nascut a Barcelona el 1887, crescut a la Cerdanya de l’època, en què hi havia una certa turgència artística i intel·lectual -com explica Jaume Vallcorba a la seva magnífica edició d'aquest mateix any Obra poética, que inclou tres o quatre assagets, de fet, incorporats a l’obra pròpiament de Junoy-, viatja a París als setze anys per tal d’obrir-se camí com a dibuixant satíric a les publicacions de l’època, però allà entra en contacte amb el món avantguardista i comença a exercir la crítica d’art. El 1926, i després de diverses publicacions, ja, apareix el seu llibre El gos i el cadmi. No és que sigui ni més ni menys important. Avui l'he estat llegint. Tal engendre, amb títol prou roent, està dividit en tres apartats: “Les quatre estacions”, “Notes de viatge” i “Del llibre de l’amistat i la mort”. Les paraules de Junoy el revelen. En la seva pràctica escriptora, fos la de crític d’art, la de poeta, o la de prosista, trobem sempre una certa qualitat plàstica. Com si volgués fondre les seves premises teòriques en la forma pròpiament explicada. Llegint algun dels seus fragments a “Les quatre estacions”, bàsicament fragments de prosa lirista, més que lírica, totalment modernista, un té la sensació que Junoy vol explicar a través d’una prosa absolutament sensorial,el canvi que s'esdevé en la teoria de l’art: el pas de les concepcions romàntiques i modernistes a les concepcions avantugardistes. De vida complexa -no per dificultats vitals directament, sinó per derives polítiques totalment aleatòries i opinions sadollades per diverses fonts-, les paraules de Junoy semblen en si mateixes un quadre cubista dels que tant li van cridar l’atenció durant la seva vida.
L’oreneta i el cable
El finestral, obert de bat a bat, quadreja un paisatge matinal tardorenc, tot ell amarat d’un aire quasi salmonejant.
A pocs metres, una oreneta xarolada, d’ales esveltes encreuades, pit rossenc i bec menut de gavarrot, s’és posada en un cable de conducció elèctrica recobert de gutaperxa roja.
L’oreneta s’envola, però, tot seguit enlaire, vertical, amb un joiós cant estrident, vers un núvol argentat de mosquits.
Zig-zaguejant, incorporada a l’estol de companyes, la gentil oreneta s’allunya i desapareix.
Resta, tan sols, al meu davant, implacable i rígid, el cable vermell, ratllant, amb la fredor d’una ratlla caligràfica d’un llibre del Deure i de l’Haver, la blavor puríssima del cel.
Junoy usa al seu text paraules com xarolada, esquellerinc, celístia, catalanesc. Té el deix avantguardista dels qui creuen en la possibilitat d’innovar en cada paraula, amb cada gest fet. Yvars sembla haver pres el relleu d’aquesta concepció digna de la crítica d'art, una pràctica difosa i sovint menystinguda.
Explicar en mil paraules tot allò que val una imatge.
Aby Warburg, pel que sé, que és poc, em resulta fascinant i familiar. M'alegro del llibre d'Yvars - Junoy. I m'agrada comprovar que la teva barreja de turgència i entusiasme segueix vibrant. Last Minute News: M'he reconciliat amb Al Alvarez! Ja podem fer el club de fans, només posaria a l'habitació dels mals endreços la seva opinió vital errònia de Jean Rhys. Però què bé parlant de poker, d'Alice Munro, de Sylvia Plath i Hugues!
ResponElimina