diumenge, 5 de desembre de 2010

Fulgurant en la roca deserta

Imaginem un escriptor d’una trentena d’anys que de sobte aterra a les embarrancades aigües de la literatura catalana, aquest artefacte estranyista bastit en gran part a base de premis i concursos, i guanya, en cinc anys, cinc premis. Deixant de banda el fet, potser una mica nostàlgic i injustificadament de naftalina, que els premis literaris eren abans una altra cosa al que són ara, que potser tenien una importància i una significació més profunda -però, ja dic, tal vegada sigui una sensació injusta-, no deixaria de ser al·lucinant, no?

Doncs bé, això és el que li va passar a Terenci Moix (Barcelona, 5 de gener de 1942 - 2 d'abril de 2003) entre el 1967 i el 1971. Després d’haver escrit dos primers llibres del tot significatius com a explicació del seu substrat -el primer, en català, sobre el cinema, i el segon, en castellà, sobre còmics- i havent passat una temporada a París i una altra a Londres, malvivint, treballant de sol a sol i escrivint amb una constància espectacular, Terenci Moix guanya el 1967 el Premi Víctor Català per La Torre dels Vicis Capitals: un recull de contes excepcional. L’any següent, el Premi Josep Pla de narrativa per la novel·la, experimental en gran part, Onades sobre una roca deserta. El 1970 el Premi Crítica Serra d'Or de novel·la per El dia que va morir Marylin, de tall més clàssic. I el 1971 dos premis més -no cal dir-los, no ens empatxéssim- per la mateixa novel·la, La increada consciència de la raça, segurament la més fluixa d’aquestes premiades.

Després va venir més activitat: una obra de teatre, traduccions, feina diversa, i llavors, tot d'una, a partir del 1983, tot en castellà. O gairebé tot. Perquè el 1992 Terenci torna a guanyar un premi, el Ramon Llull, amb El sexe dels àngels, un autèntic vademècum de la cultureta catalana. Un autèntic triomf. Desmesurat, excessiu, però ja ho deia Blake, que la saviesa només pot sorgir de l’excès. “Tot discutint bizantinades, mentre l’enemic roman tranquil·lament dintre muralles”, aquesta és una de les moltes frases que es podrien distingir del discurs dels seus personatges i que reblen veritats com monstres.

Terenci Moix és avui en dia, probablement, un dels escriptors menys llegits en català, i potser fins i tot n’hi ha que no saben que té una significativa obra per la literatura catalana -de la part castellana no en puc parlar perquè no l’he llegida. Que la productivitat i la incontinència no tenen perquè estar renides amb el talent ve a demostrar-ho Terenci Moix amb aquests anys de plenitud. Perquè a banda dels llibres premiats en va escriure d’altres. N’hi ha un d’un viatge als Estats Units amb fragments impagables. Terenci als USA (1974), es diu. Divertidíssim i molt ben escrit.

Moix, incommensurable ell, és avui en dia, potser per una sèrie de prejudicis en què s’hi barreja de tot, potser perquè quasi tota ls eva obra està exhaurida, una ruïna que ningú llegeix. La majoria dels seus llibres -gran iniciativa la de Labutxaca de republicar en aquest seu format El sexe dels àngels, i bona elecció no descatalogar El dia que va morir Marylin per part d’Edicions 62- no es troben.   

Molt interessants les apreciacions del cinèfil Terenci Moix al voltant del western, per cert:

"El cinema americà comença amb esperit d'aventura i no és gens estrany que el primer film important de la seva història, El gran robatori del tren (1903), d'Edwin C. Potter, s'empari d'aquestes característiques. És, de fet, el cinema que corresponia a una col·lectivitat que encara tenia molt recent tot un passat de lluita per afermar-se en una terra nova. L'inconscient col·lectiu engreixaria aquest esperit d'aventura -escaientment burocratitzat- fins a establir-ne una mitologia que determinaria tot un gènere: el western. Nat d'una confrontació de l'home i el paisatge, enlairant l'home a l'alçària dels titans, el primer western cerca sobretot l'epopeia, i la seva elementalitat dóna una èpica, en la millor accepció del vocable, que no manca d'una sòlida ètica universal. El western adquireix, a partir de les primeres mostres, un sentit d'itinerari en l'interior de cada pla i tot al llarg de llur successió: d'aquí el seu element ritual quant a acompliment d'actes ontològicament entroncats: justificació, alhora, que tot el seu univers temàtic estigui permanentment dominat per l'ètica. Cal notar l'enorme importància de la investigació espacial que és característica del western en el desenvolupament de la sintaxi cinematogràfica, la qual alliberaria duna bona part de les convencions expressives adquirides en l'art d'estudi i laboratori que fou el cinema europeu, per tal de tornar-lo a la seva condició primigènia d'explorador de la realitat envoltant. Si trobem en aquesta exploració un gran predomini de la natura, no serà gens gratuït d'atribuir-ho al sentiment romàntic que impregna tot el gènere, així com al neo-victorianisme que transpua la producció general del primer cinema americà. Com observava André Bazin: "El western ignora pràcticament el primer pla i quasi el pla americà; tendeix, tanmateix, al travelling i a la panoràmica, que neguen el marc quadrat de la pantalla i reintegren la plenitud de l'espai.""

(Del llibre Introducció a la història del cinema (1895-1967). Barcelona: Bruguera, 1967, pp. 21-22)

1 comentari:

  1. mmmm jo tenia un profe que ens l'havia deixat sempre pels núvols i quan es va morir, va ser una mica dramon... mai, però no en vaig llegir cap novel·la. Ara m'encamino a pensar que potser l'hi hauria de donar una altra oportunitat, sí senyor!

    ResponElimina