diumenge, 12 de desembre de 2010

Benvolgut Cràtil

De vegades dubto de la dita segons la qual “una imatge val més que mil paraules”. Sí, d’acord, l’accepto, l’entenc, no em posaré innecessàriament resilient. He pogut detectar aquesta pressuposada vàlua superior en determinades imatges, tot sovint. Em posaré funest per un moment: no deixa de ser simptomàtic que la dita hagi triomfat tant en la societat acomodatícia en que vivim; eludir esforços i responsabilitats és cosa benvinguda. La imatge. I ja està, ja no cal més. Certament -no fem maniqueisme-, tenint en compte l’allau de paraules, articles, diaris i informació absolutament estèrils que pobla el dia a dia dels nostres mitjans propers, em sembla del tot sana l’opció de la imatge. Sana, estimulant, audaç, intel·ligent. D’altra banda, això ja és obvietat, la paraula i la imatge no tenen per què excloure’s l’una amb l’altra.
Des que en un moment donat del meu batxillerat la professora de llatí, fervent divulgadora de la cultura clàssica, està clar, ens va fer llegir -no recordo com ni amb quin pretext-, un diàleg platònic a cadascun dels alumnes de la classe, amb la consegüent exposició oral, vaig aconseguir trobar proves autoritàries d’una intuïció lingüística que ja tenia. A mi em va tocar llegir el Cràtil, o del llenguatge, segurament aparegut entre els anys 387 i 367 abans de Crist, un dels diàlegs anomenat diàlegs mitjans. En ell, bàsicament, i a grans trets, s’hi parla de la validesa del llenguatge com a mitjà per accedir al coneixement de la realitat. Sòcrates, en diàleg primerament amb Hermògenes i després amb Cràtil, prem mides de l’assumpte, dóna exemples del que vol explicar, i arriba a determinades conclusions, obertes, com de costum amb els diàlegs platònics, i profundament líriques, des del meu principiant punt de vista. No hi entraré més. Ni jo sóc professor de filosofia ni crec que el lector vulgui lliçons al respecte.

Diré que, més enllà de figures retòriques, de sinestèsies, de qualitats metafòriques que ens durien a terrenys enigmístics, trobo, com Cràtil, que les paraules donen pistes per si soles d’allò que signifiquen. La paraula, sí, conté sons que expressen l’essència d’allò que s’anomena. El que coneix els noms coneix també les coses, diu Cràtil. I malgrat la conclusió final a què Sòcrates arriba, tot dient que els noms són insuficients per conèixer la realitat de les coses que designen -no podem quedar-nos amb el nom del món sense intentar recórrer-lo, evidentment-, hi ha en la veu de Cràtil alguna cosa de veritat.

Aprehendre és alguna cosa més que aprendre; colibrí ha de ser un ocell petit que aletegi molt ràpid; anfractuositat és sens dubte un substantiu anfractuós, que s’allarga i té alguna qualitat extraordinàriament tortuosa; colze: comprovem com la ela i la zeta s’articulen elles mateixes en moviment doblegat; què, sinó turgent, és la paraula turgència; observem, de manera si voleu una mica absurda, com acaba l’elefant amb aquesta mastodòntica combinació entre la n i la t; si n’és d’abstrús, el terme abstrús...

S’accepten reptes cratílics.

3 comentaris:

  1. Gat i gos... viam què viam què!

    ResponElimina
  2. Gat i gos. Dues paraules quasi anodines, quotidianes, domesticades, de fet. La terrenal g, òptima per animals que van a quatre potes. Tant el lladruc del gos com el miol del gat poden anar precedits per un so que si tingués forma de lletra seria la g. El caràcter agut i monosil·làbic d’ambdues paraules les fa clarament onomatopeiques, de so habitual i repetitiu. Gat té un punt més afilat, amb aquesta t eriçada: llampegueja. Gos s’arrossega, fidelment (també gossament), pel terra que trepitja, com si ensumés el final del seu propi so.

    ResponElimina
  3. Colze i elefant! Una passada d'article, gràcies!!

    ResponElimina