dimarts, 28 de desembre de 2010

Stand By Me. Un viatge iniciàtic. “My father stormed the beach at Normandy”.


La majoria de pel·lícules que ens arriben a colpir quan som petits no aguanten un segon visionat quan som adults. Això és així. Però això és igual. Hi ha moltes excepcions, com E.T., d’Steven Spielberg. E. T., sota el meu punt de vista, és una autèntica obra mestra atemporal i per totes les edats, una pel·lícula que parla de moltes més coses de les que mostra. Però el que deia, això és igual perquè el fet que les pel·lícules siguin més aviat justetes no exclou que el nen que la va veure segueixi mantenint una emoció particular quan la reveu de gran. Amb evolució, és clar -si no malament- però amb una mirada especial, diferent a la resta. Força indefinible, de fet. És el que podria passar, per a la generació que va crèixer als vuitanta, amb pel·lícules com els Goonies, Back to the Future, o The Never Ending Story. I etcètera.

Stand By Me, de Rob Reiner, 1986, és plena d’arestes. L’argument ens el sabem fins la sacietat: grup de nens -els Goonies van crear escola en aquest sentit- a la recerca d’alguna cosa, algun repte per acomplir, amb mapa de per mig o no. En aquest cas, i seguint el relat llarg -novella, resa el tecnicisme literari- d’Stephen King "The body", un cadàver. Un cadàver que els joves han sentit que hi ha a prop del poble on viuen, Castle Rock (inventat, per cert), a Oregon. I llavors l'aventura, la ruta iniciàtica. El perill, l’amistat, la frustració, la mort, el valor, tots ells temes tractats amb molt de respecte i empatia, trobo, pels nens de l'edat dels protagonistes. I tots ells viscuts per quatre personatges/actors plens de complicitat i simplesa. Gordie LaChance (Will Wheaton de nen; el narrador -i escriptor- Richard Dreyfuss de gran) acaba de perdre, en acident de trànsit, el seu germà gran -John Cusack-, que acaparava totes les expectatives i atencions dels seus pares; Chris Chambers (malaguanyat River Phoenix) és fill de pare alcohòlic; Teddy Duchamp (Corey Feldman) és un desballestat militarista que no sap controlar les seves emocions, el pare del qual, ex convicte a Normandia, li deforma l’orella en un atac histèric; i Vern Tessio (Jerry O'Connell), és un nen fàcilment acovardit, avariciós i massa sovint blanc de les mofes dels altres.   

“My father stormed the beach at Normandy”. Amb aquesta frase, gràfica on les hi hagi, crida Teddy Duchamp en un moment donat, ple de ràbia, i bé podria ser metàfora de l'estat dels quatre nens, cadascun amb el seu trauma particular -potser en el cas de Vern menys espectacular, però no per això menys present. La gràcia principal d'Stand By Me és la manca de dramatisme i tremendisme. Si una pel·lícula podia ser lacrimògena aquesta, sens dubte, és Stand By Me. La ironia amb què l’argument és tractat, adotzenat adequadament per les converses i els tripijocs constants dels quatre adolescents, equilibren la balança de la lucidesa amb gràcia i honestedat. Van intentar no fa gaire, per cert, fer-ne una versió a la catalana, Herois, tan ben intencionada i volgudament emotiva com burda, avorrida i simplista.

El nen LaChance acaba de perdre el seu germà en un accident de trànsit. Chambers lluita per desempallegar-se de la mala vida a que la seva quotidianitat l'aboca, Teddy malda per defensar el seu pare, que va estampar-li l'orella contra els fogons, i Vern busca la manera d'aventurar-se. A tots quatre els uneix un mateix esperit. Tots quatre, d’alguna manera, al final de l’estiu del 1959, a la petita localitat d’Oregon (inventada) Castle Rock, fan el seu viatge iniciàtic, a través dels boscos d'Oregon. En aquest sentit, els plans molt oberts i distants, deixant pal·lesa la petitesa dels nens davant del món que estan començant a apamar, resulten encertadíssims, tota una troballa tècnica.

Stand By Me és un relat sobre la pèrdua de la innocència, sobre la memòria i l'amistat. Ras i curt (i una mica germànic): “La pàtria d’un home és la seva infància”. Franz Kafka dixit. I sempre hi ha una melodia, un record, una imatge, que ens ho fa reviure.




2 comentaris:

  1. Fantàstic article. Jo vaig ser (encara en sóc) molt fan d'aquesta pel·lícula. En tenia el póster penjat a la paret i cada nit m'allitava pensant en què era una més d'aquell grupet de nens i corria aventures amb ells...

    Per cert, seguint el tema "Stand by Me" i "Goonies", recomano "Herois", preciosa i emocionant pel·lícula que és hereva de les primera (bé, no dic res de nou, totes les crítiques coincideixen...).

    ResponElimina
  2. Todas (o casi) las adaptaciones cinematográficas que se han hecho de las novelas de Stephen King están muy logradas.
    En este caso el otoño es una gran estación!

    ResponElimina