diumenge, 9 de gener de 2011

Com vèncer els monstres


Arrel de la primera sessió d’un fenomen -mereix tal qualificatiu- cinematogràfic que va començar a celebrar-se -aquest i no un altre és el verb- al cinema Urgell fa un mes, vaig pensar en els monstres. Cosa fina, els monstres.

Sigui declarat, però, abans de qualsevol excurs, l’entusiasme pertinent per aquesta genial proposta, idea d’un tal Nacho Cerdà, cinèfil circumspecte i amant del terror, director d’una pel·lícula anomenada Los abandonados i curtmetrages terrorífics. Tal esdeveniment ha estat batejat amb el nom de Phenomena. The ultimate cinematic experience, i consisteix a passar, en 35 mm. i en versió original subtitulada, els clàssics dels 70, 80 i 90 en sessió doble i pel mòdic preu, tal i com estan les coses, de vuit euros. Un dijous al mes. Un únic passi. Una aposta més que curiosa, no només pels friquis del cinema sinó per tot aquell que vulgui gaudir de pel·lícules realment bones en pantalla gran -gran és poc si parlem del cinema Urgell- en una sessió doble insòlita avui en dia.

Encertadíssima va ser, també, en la primera sessió de fa un mes, la combinació de pel·lícules escollides: Jaws (1975), la segona pel·lícula d’Steven Spielberg, i Alien (1979), la rutilant peça de terror gòtic futurista de Ridley Scott, fundadora de la saga, que va deixar bocabadat l’espectador dels vuitanta i segueix deixant estaca clavada a l’espectador d’avui en dia. Molt ben trobada, dic, per la qualitat atemporal de totes dues i per la seva temàtica: pel·lícules amb monstres -de la natura o del més enllà-, associats a una qualitat terrorífica, i que van filtrant-se de manera atmosfèrica en el muntatge final. Psicoanalíticament visionables a través del tractament que totes dues fan de l’altre -segur que a més d’una revista de psicoanàlisi s’han analitzat sota aquest punt de vista, i no és per menys-, tant Jaws com Alien tenen en comú tres coses: el monstre, allò, l’altre, en definitiva, és un perill molt més proper del que podria semblar de bones primeres -qüestió, sens dubte, tractada amb més o menys refinaments tècnics a ambdues pel·lícules, però al capdavall amb una mateixa intenció: acollonir; la sensació, a mesura que avança el metratge, que la lluita contra el monstre és una qüestió de supervivència contra alguna cosa salvatge, ben bé un imponderable vital, i que converteix l’escomesa en quasi una obsessió; i la certesa, definitivament, que el monstre només es pot vèncer enfrontant-s’hi cos a cos, quasi deixant que prengui possessió d’un mateix, acostant-s’hi amb tot el risc que això comporta. No hi ha escapatòria possible. Hi va la vida.

Els tràvelings inquietants per la nau “Nostromo”, com a través de passadissos d’un castell gòtic futurista, i els plans exteriors, terriblement exteriors, des de la costa al mar, on el perill amenaça, fan possible la primera i la segona de les condicions. La determinació quasi existencialista de la tinent Ripley -mítica ella- en el cas d’Alien i la combinació -una mica monstruosa, em sembla- dels tres personatges obsedits a matar el tauró blanc de la costa californiana, cadascun amb els seus motius, en el cas de Jaws, fan determinant la tercera de les condicions.

Dos exercicis fílmics d’alta volada al servei de la teratologia -pedantescament us ho dic-, que així és com es diu el terme tècnic que respon a l’estudi dels monstres. Cita va.

“Si reflexionamos en la etimología misma del nombre “monstruo”, encontraremos dos significados de fondo. Primero: la espectacularidad, derivada del hecho de que el monstruo se muestra más allá de una norma (“monstrum”). Segundo: “la misteriosidad” causada por el hecho de que su existencia nos lleva a pensar en una admonición oculta de la naturaleza, que deberíamos adivinar (“monitum”). Todos los grandes prototipos de monstruo, los de la mitología clásica, como el minotauro o la esfinge, son al mismo tiempo maravillas y principios enigmáticos. Son desafíos llevados a dos campos especulares que constituyen la experiencia humana: el dominio de lo “objetivo” (es decir, nuestro espíritu). En fin, desafíos llevados a la regularidad de la naturaleza y a aquella otra regularidad que se adecua a ella, la inteligencia humana.

De aquí el gran principio fundador de la teratología o ciencia de los monstruos: basarse en el estudio de la irregularidad, ocuparse de la desmesura. En efecto, los monstruos, en cualquier descripción desde la antigüedad hasta nuestros días son siempre excedentes o excesivos, en grandeza o pequeñez: gigantes, centauros, cíclopes; enanos, gnomos, pigmeos; con demasiadas partes ausentes: gasterópodos, sciópodos, blénidos. La perfección natural es una medida media y lo que sobrepasa los confines de aquella media que distingue la otra perfección, la espiritual. Perfección y “mediedad”, sobre todo en ciertas épocas del gusto, son casi sinónimas, como observaba irónicamente Jean Paulhan cuando decía que “nada se asemeja tanto a la mediocridad como la perfección”. De aquí el enigma del monstruo, pero también su excedencia espiritual.”

Omar Calabrese, La era neobarroca. Madrid: Cátedra, 1989, p. 107.

Propera experiència fenomènica: dijous que ve dia 13 de gener. Indiana Jones i el Temple Maleït, d’Steven Spielberg i La cosa, de John Carpenter.

Els qui tingueu facebook ho trobareu ràpid. Els qui no, intentaré explicar-ho cada vegada -i a ser possible amb temps- des d’aquí. Fenòmens d’aquest tipus cal tenir-los en compte.


1 comentari:

  1. Em vaig fer fan de la seva pàgina al facebook l'altre dia! Una bona aposta pel cinema i per als nostàlgics. Amb aquest vídeo quasi ploro:
    http://www.youtube.com/watch?v=RzsueJva9zY&feature=player_embedded

    Ens hi veiem!

    ResponElimina