La literatura del pare (I)

Des del moment en què existeix la Bíblia -i a fe de déu que existeix- sembla totalment absurd parlar d’una literatura del pare. Allà hi ha la literatura del pare en la seva gènesi -perdó, no ho pretenia- i probablement la resta sigui excurs. Però bé, no puc dir gran cosa més sobre la Bíblia, i no és que me’n senti especialment orgullós. Tant se val.

El que jo venia a dir és que hi ha una literatura específicament del pare, sense rodejos ni metàfores. ‘Quina no ho és?’, dirien fins i tot els qui volen adoptar un punt de vista una mica unívoc. Bé, no ens passem. Però els relats paternofilials, o maternofilials, estan plens d’una força concèntrica per qui la llegeix. Perquè pare i mare són els qui ens han unit a la terra, i els qui han ensenyat, al cap i a la fi, la paraula.

Hi ha relats que parlen del pare una vegada aquest ha marxat definitivament. És el cas de la polièdrica obra de Paul Auster The Invention of Solitud. Reverència. Un dels millors Austers. Plena de rodejos i amb la idea seminal de l’assumpció de la mort, The Invention of Solitude ens duu al procés memorístic de l’escriptor, reelaborant episodis familiars i alhora relatant tal assumpció de la pèrdua. El dol escrit magistralment. I hi ha Patrimony. A True Story (1991), la història de la malaltia del pare de Philip Roth.

Tant l’una com l’altra són exemplars relats de la memòria, en realitat. Una d’una manera més inconscient; l’altre amb clara determinació de consciència. De fet tot el llibre de Roth sembla acabar concentrat -atenció hipèrbole- per ser reblat amb l’última frase. Que no repetiré aquí perquè perd tota la gràcia. Rutilant text a partir dels últims dies de la vida del pare.

Escriure sobre el pare o la mare és arriscat. L’escriptor exposa un terreny totalment privat, i la seva escriptura està, sens dubte, subjecte a variables del subconscient. Relats valents, els relats que parlen de la mare o el pare. Valents o, depenent del resultat, temeraris.