A la recerca de

Des que una branca dels contes de por del segle XIX es tornés particularment escabrosa i els relats aconseguissin tenir una càrrega important de crítica social, la narrativa policíaca va erigir-se en un dels gèneres més particulars de la història de la literatura. La narrativa policíaca expressa com cap altre gènere aquelles inquietuds de l'home contemporani que descriu Sigmund Freud al seu assaig El malestar a la cultura, publicat l’any 1930.

En la miríade inqüestionable de variables que amaga el gènere, de la novel·la anglesa detectivesca a la del crim al carreró de la tradició americana -la que es formà a les revistes anomenades pulp, amb la cèlebre Black Mask com a estandrd, i d’on sorgiren autors com Dashiell Hammett o Raymond Chandler, creadors dels detectius anomenats hard boiled Sam Spade i Philip Marlowe respectivament-, s’hi amaga alguna cosa del subconscient de la societat. Com si els arguments traçats, de vegades molt grotescament, tinguessin un pla més veritable que la resta de gèneres. Al cap i a la fi, de la mateixa manera que el psicoanalista busca entre els nusos del pensament, i el pacient investiga, el detectiu i l’autor de la novel·la vénen a moure’s també en aquest terreny de recerca. El que, al cap i a la fi, exposa Freud a la seva obra El malestar a la cultura. Una anfractuosa introspecció, un forceig constant, la indeleble passió de buscar quin és el motiu, quina és la raó, per què i com. No confondre amb sòrdids móns interiors, petites pesquises o fugides constants.

En aquest marc em demano quina serà la causa de l’eclosió que en el mercat editorial hi ha actualment de la novel·la negra. Novetat rere novetat, fenomen rere fenomen -en aquest sentit la trilogia de Larsson va crear una escola d’alumnes normalment equivocats i estràbics-, les taules del gènere policíac es van poblant de novel·les amb crims, novel·les amb detectius, intrigues nòrdiques, màfies europees, acció americana... No hi ha dubte. El misteri cotitza a l’alça. Serà cosa dels temps d’incertesa.