diumenge, 13 de febrer del 2011

Maneres de superar la mort

Ho diu el conspicu William Munny, encarnat per Clint Eastwood, a la reveladora Unforgiven, dirigida per ell mateix l’any 1992, en un dels diàlegs més lírics, existencialistes i potents del western de totes els temps. “We all have it coming, Kid”, mentre algú a cavall es va aproximant a escena. No voldria posar-me excessiu, però la qualitat quasi de mèdium del cinema és un fet: les figures, captades en el passat, arriben als ulls de l’espectador eternament, una vegada i una altra, en una vivificació representativa. El cinema com a congregació fantasmagòrica.

A Biutiful, d’Alejandro González Iñárritu, hi ha una aproximació a la mort que bé podríem llegir a una de les novel·les de García Márquez, o d’algun altre dels autors llatinoamericans que han practicat el que s’ha convingut a anomenar “realisme màgic”. Una combinació precisa de factors onírics i realistes al mateix temps que doten les creacions d’un to certament emboirat, una espècie de mística popular, quasi, a partir de la qual els personatges, en aquest cas un en concret, i l’espectador amb ell, perfilen deliris. El començament de la pel·lícula és en aquest sentit una aposta, amb una escena sota la neu poètica on les hi hagi, plena de sentit, que només al final del metratge l’espectador podrà copsar plenament.

Hereafter. Que no és el mateix que Más allá de la vida, però no era fàcil. Clint Eastwood. Que ja és dir molt.  Una al·lucinant escena inicial catastrofista, que sincerament crec que posa a lloc a qualsevol, per un recorregut anfractuós i audaç per la mort. En fi, no descobrirem res, un dels temes principals de la filmografia d’Eastwood ja és la mort, tenint en compte que l’home ve del western, i tots els westerns parlen de la mort; i tenint en compte que ja havia jugat a congregar esperits a la interessantíssima Midnight in the Garden of Good and Evil. Però Hereafter. Hereafter és un relat existencialista. Una autèntica declaració, a través dels ulls de personatges terriblement dolguts, des de la vellesa, de la impossibilitat de viure sense rendir comptes amb el passat. I una manera flamejant on les hi hagi de filmar la mort constantment, fent un ús adequadíssim dels plans zenitals, de les portes que s’obren i es tanquen i de les mirades dels personatges. Una reflexió al voltant de la mort des de la vellesa dels 80 anys d’un Clint Eastwood que pot seguir sorprenent amb cada pel·lícula sense haver de recórrer a cap estratagema enganyosa, amb l’honestedat a què ens té habituats.

I True Grit, o Valor de ley, dels germans Coen. I tant si cal valor. Agafar una novel·la d’un tal Charles Portis protagonitzada per una nena de 14 anys que vol vengar la mort del seu pare, i que a més a més ja havia estat versionada per Henry Hathaway el 1969 -amb John Wayne fent el paper que aquí fa Jeff Bridges, justificat actor fetitxe que s’emmotlla perfectament a l’estil dels Coen-, obtenint com a resultat aquest western modern i crepuscular al mateix temps és de justícia. No es tracta d’una versió, ni d’una recreació. Som davant d’un artefacte poderós, lúcid, ple d’arestes, en què la mort apareix de manera quasi palpable. Llarga vida als Coen.
Tres pel·lícules recents que fan una aproximació a aquesta descripció de la mort, aquest intent fantasmagòric de congregar els morts que pot representar, també, el cinema, una aproximació a la cosa en si, la qüestió de fons. To be or not to be, al capdavall, that is the question.

2 comentaris:

  1. Quin post més bonic :) A veure si vaig a veure la dels Coen! Per contra, Eastwood m'han dit que fluixeja aquest cop, no?

    ResponElimina
  2. Unes puntualitzacions (molt subjectives) des de l'Eixample:

    -Et recomano molt veure el True grit del 69. La pots trobar a www.peliculasyonkis.com/pelicula/valor-de-ley-1969-dvdrip1/

    Sempre he sigut fan dels westerns, dels colors marronosos i les bandes sonores de bombo i platillo, i  tinc una debilitat especial pel John Wayne, però no ho diguis a ningú...
    Per mi la peli dels Coen és un remake amb totes les lletres: no és que adaptin la mateixa novel•la, és que n'han variat molt poques cosetes...El final és menys èpic en aquesta versió, tot i que l'última escena  (si el que vols és parlar de la mort) i sense que es noti, tela.

    Tot i això, estic amb tu: llarga vida als Coen!

    -De Biutiful no et dic res, que encara se m'encongeix el cor quan hi penso, i no he estat capaç d'encadenar més de dues frases seguides per parlar-ne. 
    I del Eastwood...no mata, la veritat, hi has trobat més poesia que jo, encara que haig de reconèixer que em va tocar la fibra el nen amb cara de trist. Però és clar, coses d'empatia bessonil...

    ResponElimina