dimecres, 15 de juny del 2011

Insidiosa

Jean-Paul Sartre, existencialista ell, va deixar dit que “l’infern són els altres”, i sovint les pel·lícules de terror semblen apel·lar, conscient o inconscientment, a aquesta màxima temorenca. Si bé és veritat que les bones pel·lícules de terror frisen per l’altre, mostren l’altre, es recreen en la incertesa de qui és l’altre -valgui l’altre com a ésser alienígena, com a tauró blanc que atemoritza les costes californianes, com a dimoni o com a psicòpata amb set de venjança-, també hi ha un remanent de terror en la incertesa del propi jo. És el que passa a Insidious, la nova pel·lícula de James Wan, el creador de l’exitosa Saw.

Poques vegades he vist un títol tan adequat per una pel·lícula. Insidiós és una d’aquestes paraules intangibles que parlen més del que no diuen que del que sí intenten definir. Propera a allò sinistre, una cosa insidiosa vindria a ser una cosa aparentment inofensiva però plena de perills en potència; temptadora i fins a un cert punt seductora, Insidious és una pel·lícula que aconsegueix una cosa que, a mi personalment, feia temps que no em passava a l’hora de mirar una pel·lícula de por: estar en tensió permanent.

Partint de tòpics -tòpics que de clàssics quasi ens podrien remetre, si un es posa pedantesc, a E.T.A. Hoffman i d'altres gòtico-romàntics alemanys que, de fet, parlaren molt de l'Altre- com els de la casa encantada, el món dels esperits, els monstres i el dimoni, Insidious manté una incertesa necessària fins a l’últim moment i no es deixa endur per cap dels tòpics que la poblen. Deixa espai per allò no dit, allò indefinible, allò... insidiós? que, al cap i a la fi, la fa, crec jo, diferent a moltes altres pel·lícules del gènere que acaben mostrant massa allò que volen explicar. Perquè si una característica -una característica pròpia de les bones creacions- té Insidious és que és, ni més ni menys, allò que vol retratar: totalment insidiosa.

Millor no il·lustrar aquesta entrada.

1 comentari: