dimecres, 24 d’agost del 2011

Escenes d'agost

Confesso que sempre he cregut en els altres. Els altres com a ens, sí, com a categoria, fins i tot. Mai vaig creure en allò de ‘l’infern són els altres’ sartrià, tot i que de vegades ho sembla, i he intentat i intento que l’aforisme sigui fals. No per innocència o per què els altres m’hagin demostrat res d’entrada, la veritat; tampoc per filantropia gratuïta. De fet, sempre hi ha alguna cosa en què deixar de creure -això és així-, l’escepticisme és, fins a un cert punt, fèrtil. És la fe el que tendeix a una suspensió complicada o a l’esterilitat més decebedora.

He cregut en els altres perquè fent-ho tinc la sensació que poso les relacions entre els uns i els altres a l’alçada que es mereixen: la millor que dos éssers humans cara a cara poden arribar a tenir. Tot i això, cada estiu, cada mes d’agost, enmig de la calor infernal, assisteixo a escenes que em fan creuar la línia entre l’escepticisme i la fe i situar-me en un espai d’estupor desagradable.

Escena 1: nou del matí d’un dia de la setmana que probablement suposa menys perillositat quant a accidents de trànsit urbans en tot l’any, la segona setmana d’agost. Molt poca gent al carrer -un noi que em ve de cara, jo, i una noia amb bicicleta, per la vorera, una vorera ampla, de les de l’Eixample. S’obre la porta d’un pàrquing. Surt disparada una dona amb el cotxe, un cotxe llarg: costa de creure que no hagi vist la noia que va en bicicleta. L’altre noi i jo assistim ràpidament a la noia; la dona del cotxe triga uns segons a baixar -això deu ser l’estat de xoc. Afortunadament, la noia s’aixeca pel seu propi peu i somrient ens diu que tot bé, que està perfectament, que no es nota res malament. Recordo per moments aquella escena d’una pel·lícula que vaig veure fa temps, Perdita Durango, en què un personatge relata una estada a una illa on només hi havia dos cotxes, que van acabar xocant...

Escena 2: baixo un moment a buscar aigua; aquesta canícula és insuportable. Un dia entres setmana del mes d’agost, dijous, crec: el súpermercat pràcticament buit. Quasi ningú al carrer, tampoc. Una anciana camina per la vorera, de sobte sento un clàxon, un noi baixa esperitat del cotxe, abandona el volant i corre tres metres darrera d’un altre, esprimatxat, que deixa anar insults a l’aire, mentre s’escapa darrera les seves ulleres fosques, estil John Lennon, i una camisa de màniga llarga a ratlles blanques i negres verticals. Amb les garrafes a les mans, no aconsegueixo saber què ha passat fins que creuo el carrer i m’acosto a l’anciana, que està a punt de plorar, totalment desestabilitzada. Si arribo a assabentar-me del que està passant surto corrent -a banda d'escriure és el que més estic fent aquest mes d'agost quan no treballo. A poc a poc, aconsegueixo tranquil·litzar l'anciana, però mentre parlo amb ella una oportunista amb dos gossos -un d'ells en braços- s’acosta i no fa més que deixar anar tòpics racistes. Es plany -com si estigués davant un processó- que de ben poc no li ha tocat a ella. Les seves queixes absurdes, sota el sol del migdia, després de l'escena viscuda, ressonen quasi de manera grotesca: es tracta d'una d’aquestes persones que té un cert horror vacui verbal. Estic a punt de dir-li que calli, quan fins i tot adotzena les seves queixes amb copets al meu braç dret. Intento ignorar-la, estant per l'anciana, que segueix en estat de xoc. Finalment, el noi -i la seva nòvia de copilot- torna: amb el cotxe no han pogut atrapar el lladre; l’anciana acaba acceptant que li han fet una estrebada i li han robat la bossa, i que ha d’anar a la comissaria més propera -a la qual l’hauria acompanyada de tant absolutament desamparada que em va semblar; la dona dels gossets segueix amb la seva perorata fastiguejada i fastiguejant. Me’n vaig quan l’anciana torna a estar sola, i diu que trucarà a la seva filla. Els carrers estan absolutament desèrtics. Cau el sol a plom, crema l’asfalt.

Escena 3: dilluns 22 d’agost, deu del matí. Davant la comissaria de policia d’Enric Granados amb Mallorca,una dona en cotxe es salta un semafor i un noi amb una moto de grans dimensions no és a temps de frenar. Poca broma, el noi ha vist el seu cos arrossegat uns metres per l’asfalt. Sortosament, sembla que no ha estat gran cosa, a jutjar per la reacció immediata que té; de genolls, impreca a la dona, que ha fet un moviment totalment incomprensible amb el cotxe. Una policia surt disparada a assistir al noi; les sirenes de l’ambulància arriben en cinc minuts. Mentre espero uns instants, abans d’abadonar l’escena i entrar a la feina, una dona llatinoamericana amb una veu i una actitud absolutament aliena a tot, amb una capacitat espectacular per no implicar-se amb la realitat, m’estira una mica de la samarreta i em demana el camí més ràpid per anar al Mercat de Sant Antoni. Confesso que em sento aturdit. Quasi penso que fa broma. Tothom pendent de l’accident i ella, absorta en el seu propi món, amb una parsimònia enervant, en plena voràgine, patapam fa la pregunta. Em costa donar-li una resposta racional.

Recordo l’estiu de fa uns anys, quan passava nits quasi en blanc mirant Six Feet Under, que vaig ser testimoni de dos episodis de violència de gènere, de matinada, aquí al barri on visc; l'any següent vaig presenciar un parell de furts; i aquest any els accidents, quasi impossibles accidents, que protagonitzen les poques persones que veig pel carrer.

La calor és definitivament terrible. L’infern no són els altres, em dic a mi mateix com un mantra asfàltic mentre segueixo el meu camí.

1 comentari:

  1. Thomas Mann va dir que l'infern era un lloc on no hi ha regles, i si no recordo malament, aquesta frase la citava Igor Marojevic al meu llibre "Si un árbol cae". Crec que Thomas Mann tenia més raó que Sartre, tot i que a tu t'encaixava més per al teu post la frase de Sartre com a contrapès dramàtic. Molt bones les escenes urbanes de la calor... infernal.
    Jo he arribat aquí i m'ha agafat una immediata lumbàlgia... i és que "allò real" em pesa!!!

    ResponElimina