Hauria d’estar directament prohibit dir que la nova pel·lícula de Terrence Malick és pretensiosa. La paraula pretensió queda exclosa, per redundant, de qualsevol descripció o judici de valor que pugui fer-se de The Tree of Life. Hauria d’estar-ho perquè és evident que ho és, i destacar-ho com a defecte amaga una trampa terrible: el de criticar una evidència. Recrear el miracle de la creació -fins al punt d’exposar en pantalla el big bang, tal qual; posar en solfa els dubtes exitencials i religiosos d’un adolescent crescut a una família totalment creient i practicant; descriure les angoixes d’un conflicte paternofilial molt complicat; i retratar la pèrdua irreparable d’una família de l’Amèrica profunda dels anys 50 és sí, d’acord, exacte, totalment pretensiós. I què? Quin problema hi ha amb les pretensions dels qui decideixen posar-se darrera una càmera o davant un full en blanc? Si els artistes no fossin pretensiosos l’art no hauria avançat i res del que ara coneixem hauria estat possible. 
No és estrany que The Tree of Life resulti feixuga o difícil, com tampoc ho és que fins i tot a alguns cinemes hagin anunciat la possiiblitat de sortir la primera mitja hora del metratge i tenir els diners retornats si no et convenç: al cap i a la fi, un dels elements narratius que conté, de manera conflictiva i evident, és la lluita interna d’un nen que comença l’adolescència i, implícitament, encara que mai se’ns arribi a fer evident mitjançant el guió, té problemes de fe. Dubta. Dubta i fa preguntes. Dubta del seu sentiment religiós, dubta de la moral establerta, dubta del seu pare, dubta fins i tot d’ell mateix. Les preguntes que contenen els monòlegs del nen són respostes amb el mateix nivell de lirisme pels monòlegs de la mare. Les correspondències bíbliques són evidents, els monòlegs semblen missals i les preguntes i respostes tenen un aire tan proper als Psalms que per poc contacte que un hagi tingut amb la Bíblia pot veure-ho. Malick uneix religió i cinema per la via estructural: la forma religiosa de la mateixa pel·lícula és un sentiment cinematogràficament religiós.
La fe, les preguntes i les respostes són insuficients fins que el nen, que s’ha fet gran -un Sean Penn fantàsticament desubicat-, tracta de trobar les respostes que de nen no va saber trobar. El pols i la visió trascendent que planteja no és fàcil ni de posar en escena ni de copsar èmpaticament. Pot agradar o no. Però és innegable que The Tree of Life constitueix una de les experiències cinematogràfiques més profundes i essencials de la història del cinema. Ve de lluny: més enllà de veborrees imperants i productes de consum ràpid, allunyada de cànons i tòpics, Terrence Malick ha practicat sempre una cinematografia transcendent, fins al punt que una escapada brutal de dos joves enamorats es transformava en un cant sanguinari a la llibertat i alhora en un atzucac espiritual terrible -Badlands (1973)- i les experiències d’uns soldats durant el servei a la guerra constituïa una espècie d’epifania i de presa de consciècia de l’alteritat -The Thin Red Line (1998). No cal dir a aquestes alçades que Malick és un cineasta tan personal com revolucionari.
La primera part de l'argumentació té una petita trampa: confondre la paraula "pretensiós" amb la paraula "ambiciós", ja que la primera sempre és pejorativa i deriva de "pretensió" i de "pretendre", que generalment també contenen aquest matís desaprovador. Tu voldries dir que la pel·lícula de Malick és ambiciosa. Però tot és subjectiu, a mí no em sembla revolucionària, ni innovadora, ja que altres han innovat i revolucionat i avançat més i abans. Introduir imatges que segueixen totes les convencions dels documentals de National Geographic pot semblar innovador, a mi simplement em va avorrir per saturació. Li faltava economia, o humilitat eliotiana per explicar el mateix. Pel que fa a la longitud -jo vaig resistir fascinada les 5 hores de Misterios de Lisboa de Raúl Ruiz, sense recança ni avorriment- ha d'estar compensada i per tu ho està, mentre que per mi no. Per mi l'espiritualitat sí és important, però aquí trobo massa cristianisme, una religió que em produeix al·lèrgia. I em sembla que els dubtes es resolen superficialment, tots es troben junts en aquest cel d'Armani... Però tu i jo no estem mai d'acord en el cine. I jo segueixo pensant que l'experiència passa per la subjectivitat, que els crítics professionals també són subjectius, que cadascú llegeix un llibre diferent i veu una pel·lícula diferent, perquè, com va dir Proust, posa la lupa -les verres grossissants de l'opticien de Combray- en un aspecte diferent.
ResponEliminaMe ha parecido ridícula hasta decir basta la parte national geografic (incluyendo la secuencia jurasic park!!). Pero ésto qué es??
ResponEliminaIgual si hubieras estudiado en colegios religiosos tendrías una apreciación diferente de la peli... I don't know.
A mi me ha dejado bastante fría!
S.O
Espectadores indignades,
ResponEliminatemo que The Tree of Life no agrada a les persones que vau anar a una escola religiosa o que vau tenir algun contacte amb la religió de petits. Raonament precipitat, segurament, però empíric. És veritat, S. O., que potser la veuria diferent en altres circumstàncies vitals, però ja ho diu Belnu, que cadascú posa la lupa en un lloc diferent... D'altra banda, insisteixo: quin problema teniu amb National Geographic!!? Són documentals de total wonder! :-P Gràcies per comentar both eh.
Long Distance Runner
Estic pràcticament d'acord amb tot el que has dit. Sobretot, pel risc de la pel·lícula i la relació paternofilial.
ResponEliminaLa meva única crítica al sortir va ser que alguns dels moments Big Bands semblaven un salvapantalles de mac... Però per la resta, vaig gaudir com feia temps que no em passava al cine.
Crec que ni les pel·lícules ni els llibres, es poden mesurar per la novetat o pel fet d'avançar, sinó pel que transmeten, en cada moment, al llarg de la vida de cadascú entre els altres.
La relació familiar que exposa la pel·lícula, si bé en la nostra societat és la que no ens deixa escapar, també és la que ens forma. Al veure la pel·lícula, em vaig oblidar de qualsevol crítica per gaudir senzillament del records. A The tree of life hi estem tots, sense diferències de classe. És feina de cadascú trobar-s'hi i viure's per un moment en la distància. Val molt la pena.
Gran post, Bandini!
you cosmic you pandémica... Gràcies!
ResponEliminaai m’agrada molt com descrius aquesta pel•lícula... hi he agafat molta curiositat tot i que als vint anys encara anava a missa, eh (oui... difícil de creure ara mateix), a veure quina reacció tinc: la teva o la de la gent que l’han odiada. En tot cas, que no deixi indiferent ja és molt.
ResponEliminaD’altra banda, la pel•lícula que m’ha trasbalsat profundament a molts nivells i que he trobat real fins a un punt que espanta (tot i que és de ciència-ficció o potser precisament perquè és de ciència-ficció), és Melancolía de Lars von Trier. No sé si ja l’han estrenat a Espanya, aquí la van passar fa temps. Com dir-ho perquè no soni pretensiós, precisament? A mi Melancolía m’ha semblat la vida mateixa.
Ei! jo tampoc he sigut mai creient, ni practicant, ni batejada, però hi ha alguna cosa de molt profund que t'atrapa: el conflicte, la natura, el patiment. Crec que la pel·lícula va directa a l'interior de cadascú, ens parla d'espiritualitat, difícil fer-ho en cine sense diàlegs, però que no et faci adormir, i amb imatges d'una natura unificadora(Schiller parlava d'això, no?). Aquesta communió i alhora refugi de dubtes és un camí ambiciós i arriscat, però dóna els seus fruits. Per altra banda, sembla que l'experimentació tècnica en cinema només pugui dedicar-se als films de ciència ficció / acció; aquí es veu que en un cinema més íntim la tècnica ens ataca el subconscient més oníric, i quin plaer!
ResponEliminaObservatòria!! No saps les ganes que tinc de aber què et sembla a tu , precisament, la del Malick. Moltes ganes de veure Melancolhia. Aquí l'estrenen el 4 de novembre -som dels últims...- tot i que la van passar a Sitges en el marc del Festival, you know. Von Trier em cau grotescament malament -això és igual- i sempre m'ha semblat un home eminentment pedant, però intueixo que aquesta pel·lícula m'hiperencantarà, per coses que he vist i sentit. I a més a més surts tu!! :) he acabat la novel·la, per cert; dubto bastant que algú la publiqui però jo l'he acabada per si de cas ;)
ResponEliminadesatada, l'experimentació és el que fa que sigui pretensiosa per alguns, em temo, però sí, fins i tot aquests trossos més arriscats no desmereixen un conjunt panteista i preciós gràcies per passar per aquí ara faré un post sobre Moby Dick! A Melville li hauria agradat la peli de Malick...